Joe Biden té una idea clara de la política exterior que vol impulsar un cop s’hagi instal·lat a la Casa Blanca, el pròxim 20 de gener. El president electe proposa deixar enrere l’etapa de replegament iniciada per Trump i recuperar per als EUA el paper de líder mundial, tornant al multilateralisme i unint els aliats tradicionals –distanciats de Washington sota l’actual administració republicana– al voltant dels ideals democràtics i liberals, en un pol de contenció davant l’emergència de poders amb vocació hegemònica, especialment la Xina.

Ell mateix ho va deixar escrit en un article al Foreign Affairs, la primavera passada, quan advertia que, si els EUA continuen “abdicant” de la responsabilitat de lideratge internacional, “llavors poden passar dues coses: o un altre pren el lloc dels EUA, però d’una manera que no promou els nostres interessos i valors, o no ho fa ningú, i en resulta el caos”.

“America is back” (tornen els EUA) va prometre en una conversa amb líders internacionals poc després de guanyar les eleccions. El missatge va directament dirigit a Pequín: “Els EUA han de ser durs amb la Xina. Si la Xina se surt amb la seva, continuarà robant als EUA i a les empreses nord-americanes la tecnologia i la propietat intel·lectual. Continuarà recorrent a les subvencions per donar a les seves empreses estatals un avantatge injust per dominar les tecnologies i indústries del futur.” “La millor manera d’abordar aquest repte és unir aliats i socis dels EUA per fer front als comportaments abusius de la Xina i a les seves violacions dels drets humans, encara que mirarem de cooperar amb Pequín en aquelles àrees en què els nostres interessos convergeixen, com ara el canvi climàtic, la no-proliferació nuclear i la seguretat sanitària global.” Així, el futur president demòcrata obre el camí per fer tornar Washington a l’Acord de París per rebaixar l’escalfament global, del qual es va retirar la setmana passada, i a l’Organització Mundial de la Salut (OMS), repudiada per Trump en plena pandèmia en considerar-la una organització en mans de Pequín.

També amb la Rússia de Putin –objecte de sancions quan era vicepresident d’Obama per l’annexió de la península de Crimea, el 2014– s’albira una relació de confrontació. El terreny de coincidència podria ser el del control de l’armament nuclear. En aquest sentit, la prolongació, a principis de l’any vinent, del tractat Start III, l’únic acord encara vigent entre els antics rivals de la guerra freda, podria marcar un punt de distensió.

Quant a Europa, Biden s’ha compromès a revigoritzar l’aliança transatlàntica, un altre vincle malmès per Trump: “El compromís dels EUA és sagrat, no transaccional. L’OTAN és al cor de la seguretat nacional dels EUA, és el baluard de l’ideal liberal democràtic”, ha proclamat. Un retorn als aliats europeus, que l’analista italiana Marta Dassù observa amb cautela. “El desplaçament de l’eix de gravetat de la política nord-americana cap al Pacífic continuarà: l’atlantisme del segle XXI, per tant, reclama que Europa assumeixi més responsabilitats en la pròpia seguretat i eviti temptacions neutrals en la confrontació EUA-Xina. Són les dues condicions per rellançar l’Aliança Atlàntica, de la qual encara depèn la defensa del Vell Continent.”

Finalment, Biden obre la porta a recuperar l’acord nuclear amb l’Iran si compleix amb els termes del pacte i, “probablement, restablirà els contactes amb els líders palestins”, explica Rick Gladstone al New York Times. “Alhora, però, ha dit que no revertirà el trasllat ordenat per Trump de l’ambaixada a Israel a Jerusalem.”