A les pel·lícules inventem menys del que sembla. Jo considero que la imaginació no és la capacitat d’inventar coses que no existeixen, sinó més aviat la capacitat de connectar d’una manera particular o personal el que la vida et posa al davant. I la vida ens posa constantment davant coses molt més divertides, surrealistes, tremendes, lamentables... del que el millor dels guionistes pugui inventar per si sol. Per molt exagerades que semblin coses d’Historias lamentables, per molt que el to s’acosti al món del tebeo o als dibuixos animats, res no traspassa la línia de l’increïble, i tot ens pot succeir a qualsevol de nosaltres quan ens despistem.

Historias lamentables retrata més aviat les zones d’ombra que les zones de llum. Però precisament quan retrata les zones d’ombra dels personatges, les seves misèries i els seus fracassos, perquè aquesta és una història protagonitzada per autèntics perdedors, en el fons fa que brilli la part més humana de les persones. Jo crec que el que ens fa més humans a tots són precisament les imperfeccions, allò que volem fer d’una manera i ens surt d’una altra, no les nostres grans virtuts. I això és el que més ens uneix i ens fa empatitzar. Quan veus en una pel·lícula algú a qui les coses no surten com les ha planejat, és més fàcil identificar-t’hi.

Els personatges viuen històries penoses i patètiques, però no són tràgiques i irreversibles. Són històries que a tots ens han passat alguna vegada, i en el moment que les pateixes et semblen terribles, però quan ho expliques als teus amics les rialles són generalitzades. Això és el que significa per a mi lamentable, és una barreja de cosa molt penosa, però alhora molt divertida.

És que l’humor no és un objectiu, és un mitjà, que per mi és la forma natural d’explicar les històries. Però l’objectiu no és fer riure, sinó explicar una història d’aquesta manera. És cert que amb l’humor és molt fàcil explicar coses que no tenen cap gràcia, trobar l’empatia. I, sobretot, amb l’humor és senzill unir; és més fàcil que persones que pensem de manera molt diferent trobem punts comuns a través de l’humor, perquè riure ens agrada a tots, siguem del color que siguem, i del club de futbol que siguem.

No només no ho passem malament, és que com pitjor ho passen, més bé s’ho passa l’espectador. Això és una mica la clau de la comèdia. Però a través de tot aquest cúmul de calamitats, crec que no és difícil identificar-se amb ells, perquè encara que sigui en unes altres circumstàncies, a tots la vida ens ha portat al límit, i tots hem dit o fet coses que nosaltres mateixos pensàvem que no diríem o faríem mai. I això és el que fa Historias lamentables, portar els personatges al límit.

Ha afectat d’una manera positiva. Primer perquè hem tingut el suport d’Amazon des del principi, des del guió. En segon lloc, pel suport per estrenar-lo el dia 19 [a Amazon Prime Video], que ens anima moltíssim. I en tercer lloc, perquè han entès que el que fem és invertir l’ordre de les finestres, i ells també treballaran perquè d’aquí a sis mesos la pel·lícula estigui als cinemes, disponible per al públic en general i per a qui la vulgui veure en pantalla gran. I per a nosaltres, és molt excitant estrenar alhora la pel·lícula a tot el món, a tots els territoris on hi ha Amazon Prime Video. Això és nou. Estem explorant un terreny nou en un moment molt incert, amb grans dificultats al sector en general. En lloc de quedar-nos quiets, hem decidit prendre la iniciativa i provar aquest camí en què jo personalment confio plenament.

Fa pocs anys, durant una mudança, de cop va sortir d’una carpeta el primer guió que vaig escriure en la meva vida, el 1988. Es deia Historias lamentables, i era una recopilació de relats escrits a màquina que ja havia oblidat. El vaig tornar a llegir i em van passar dues coses: el guió el vaig trobar dolentíssim, però hi vaig detectar la innocència amb què estava escrit, la ingenuïtat, la guspira d’aquest moment de la vida en què no tens ni idea d’escriure ni de rodar, però en què tot està per fer, no tens por de res i tot et sembla possible. Em semblava que hi havia alguna cosa molt maca en aquest guió, en aquesta actitud, en aquestes ganes de fer el brètol amb el llenguatge cinematogràfic sense por de ficar la pota, i vaig proposar a Claro García que reescrivíssim el guió, per descomptat amb històries noves, però mantenint aquella innocència i ingenuïtat. Aquesta ha estat la intenció, i m’ha permès ficar-me en un projecte totalment diferent de Campeones. Sempre he necessitat un projecte molt distint de l’anterior, sorprendre’m a mi mateix i no repetir mai res que hagi fet anteriorment. I Historias lamentables també em donava l’oportunitat de tornar a una narrativa de quan vaig fer els primers curts i El milagro de P. Tinto, que tenien un component visual molt important: estudiava cada pla, cada color, cada element d’attrezzo... Em venia de gust tornar a aquesta manera de cuidar especialment la forma d’explicar les històries.