Vist per a sentència el primer cas que arriba a judici contra alcaldes i alcaldesses per la seva suposada col·laboració en el desenvolupament del referèndum de l’1-O. Ahir, al jutjat penal de Figueres, aquest protagonisme va recaure en Montse Mindan, alcaldessa de Roses (Junts), per a qui la fiscalia demana una multa de 3.240 euros (18 euros diaris durant sis mesos) i un any d’inhabilitació, acusada de desobediència i d’haver facilitat l’obertura de locals per a la celebració del referèndum. L’advocat de Mindan, Joan Ramon Puig Pellicer, ha demanat una sentència absolutòria, remarcant l’absència d’evidències objectives i les contradiccions del denunciant.

El cas va arrencar pocs dies després del referèndum (el 5 d’octubre del 2017), arran d’una denúncia d’un veí del mateix municipi, en aquell moment dirigent local de Plataforma per Catalunya. Tres anys després, però, els fets semblen irrisoris. En les seves declaracions el denunciant admet que ha recollit tota la seva argumentació a través de les xarxes socials però no va veure directament en cap moment l’alcaldessa obrir locals (i menys encara algun local esmentat que aquell dia ni va ser lloc de votació). Mindan també nega haver tramitat o iniciat res del que en la seva resolució el Tribunal Constitucional reclamava als edils que no fessin. “El que sí que vaig fer va ser córrer pel poble, mirant els locals, i votar”, diu Mindan.

Fins i tot en les conclusions la fiscalia admet que possiblement l’alcaldessa no va tenir una “participació activa”, però li retreu una “actitud passiva” i “un delicte amb omissió”; en concret li retreu de no haver actuat per impedir el referèndum. La sessió es va interrompre en diverses ocasions per les qüestions prèvies plantejades per la defensa. El lletrat va recordar el complex recorregut d’aquest cas, que s’havia arxivat inicialment i que es va reobrir després d’un recurs del ministeri fiscal i amb l’Audiència provincial que va acordar que calia continuar la investigació.

Cap d’aquestes al·legacions (tampoc la dilatació de la instrucció) va ser suficient perquè la jutgessa considerés suspendre el judici com reclamava l’advocat de la defensa. Amb tot, les sensacions de Mindan i el seu lletrat eren més aviat optimistes al final del judici. “Ja m’explicaran què és una omissió d’un requeriment de no fer”, plantejava sortint de la sala Puig Pellicer. “Anar a buscar una condemna per un delicte d’omissió en aquest cas em sembla una mica inversemblant”, concloïa l’advocat.“Surto contenta i satisfeta, espero que la sentència sigui absolutòria, i agraeixo el suport rebut avui”, hi afegia Mindan.