En el seu Instagram , Paula Routier ha compartit una foto d’un diccionari de segona mà, però en una edició llustrosa, que tradueix del persa al suec. “Al camp de Kara Tepe, teníem intèrprets, però m’involucro molt i vaig voler aprendre l’idioma perquè la majoria de refugiats venen de l’Afganistan i l’Iran, parlen farsi i el que volen és que se’ls entengui”, explica a través d’una videotrucada, des de Suècia, on aquesta infermera banyolina de 26 anys viu des del 2017. Ens envia una foto Polairod en què se la veu vestida amb l’equip de protecció personal. És l’única imatge que té del voluntariat d’un mes al camp de refugiats a l’illa de Lesbos. Considera que l’important no són les fotos a les xarxes socials que certifiquen, a ulls dels amics, el seu pas per Lesbos, sinó la feina de reflexió i de denúncia que pot fer ara, sacsejant la consciència europea sobre la situació dels 7.000 refugiats d’un camp sense dutxes –“es renten amb aigua salada”– i on “la diarrea i la sarna són el dia a dia”. “S’hauria de començar a explicar-ho també a les escoles”, remarca Routier.

Havia d’haver fet el voluntariat durant la primavera, però amb la crisis de la Covid-19 es va posposar. La seva intenció era treballar a la clínica ginecològica que l’ONG Rowing Together tenia en col·laboració amb Metges sense Fronteres. Routier volia enfocar el voluntariat amb les dones i les embarassades i en els abusos sexuals. “Després de l’incendi del camp de Mória, la clínica quedava a quatre quilòmetres del nou camp, el de Kara Tepe. I amb la pandèmia, les ONG petites i amb pocs recursos s’han hagut de reinventar. Al final, van haver de tancar el projecte”, explica. Aquest fet va coincidir just amb la seva primera setmana a l’illa. Kara Tepe està situat en un “lloc que abans era inhabitable”: “És a la punta nord-est de l’illa. A l’hivern, hi fa molt fred i les pluges i el vent s’ho enduen tot”, remarca la infermera banyolina.

Routier va contactar amb un equip d’emergències mèdiques alemany que va arribar a Lesbos amb una missió de l’OMS, amb què ha treballat tres setmanes centrant-se en l’atenció primària. Destaca sobretot els casos de problemes psicològics i psiquiàtrics que “necessitaven un seguiment que no sempre els podies oferir”. “És un xoc de realitat”, remarca sobre una experiència de “moltes emocions” de què s’emporta haver pogut parlar i donar suport els refugiats. “De totes les edats, no veuen futur amb les condicions en què viuen i després de tot el que han viscut. Tot és molt desesperant”, diu. Sobre l’impacte de la feina feta, explica que voldria continuar fent voluntariat, però que s’ha adonat que “l’important no és anar allà tres setmanes i fer-se la foto, sinó denunciar -ho, fer reflexionar sobre el que hi passa”.

Paula Routier va acabar la carrera el 2016 i va treballar uns vuit mesos a la clínica Bofill de Girona i a la Salus Infirmorum de Banyoles. Després, se’n va anar a Suècia, on va començar un màster de salut global a Göteborg que ha durat dos anys. “Combinava el màster amb feines d’auxiliar d’infermeria, perquè no podia exercir, ja que no tenia encara el títol de l’idioma suec.” La llicència la va obtenir al febrer i a l’abril, en plena pandèmia, va començar a treballar com a infermera a Boras, a 60 quilòmetres de Göteborg. Com es conviu amb la Covid a Suècia? “Tot és molt més relaxat. No s’hi van prendre tantes mesures restrictives. No s’han tancat restaurants, no hi ha hagut confinament i anem pel carrer sense mascareta –explica tot destacant que és propi del tarannà nòrdic–. Consideren que la malaltia s’ha de passar, ha de ser com una grip.” Divendres, signava el contracte amb què demà comença a treballar d’infermera a Södertälje, a mitja hora al sud d’Estocolm, just amb la segona onada i amb un augment de casos. “Tenen una perspectiva d’afrontar la Covid diferent, però també els afecta”, assenyala.