Vivim en un ensurt, en l’angoixa que produeix el desconeixement de quelcom tan petit com un virus. Davant d’aquesta situació, ens hem sentit impotents i massa sovint hem respost amb prepotència. En espera d’una vacuna, caldrà començar a indagar com el virus està afectant la nostra salut.

La malaltia de la Covid-19 és causada pel virus SARS-CoV-2, una infecció que pot passar inadvertida, ser lleu o presentar diferents graus de gravetat. Va iniciar-se com una epidèmia i es va globalitzar esdevenint una pandèmia. Finalment s’ha convertit en una sindèmia, terme que significa epidèmia sinèrgica, pel fet que es veu amplificada per la coexistència amb altres patologies pandèmiques.

Covid-19 i envelliment

Les xifres ens constaten que aquest virus afecta preferentment les persones en funció de l’edat; i és letal també, amb força correlació, segons l’edat cronològica de la persona afectada, i molt especialment com més envellida està. I és que l’edat biològica no sempre va en paral·lel amb l’edat cronològica, i el virus pot accelerar l’envelliment cel·lular i, amb ell, el de l’organisme.

És l’envelliment un procés natural, una etapa vital inflexible? Podem pensar que l’envelliment és un fet normal o natural, una etapa de la vida, però en la mesura que avança el coneixement científic sabem que no existeix cap programa biològic que ens obligui a envellir. No hem d’acceptar, doncs, l’envelliment com a normal o natural, perquè no ho és. D’altra banda, podem incidir i retardar l’envelliment i –eventualment– fins i tot fer-lo imperceptible.

Políticament, professionalment i socialment hauríem de començar a acceptar que l’envelliment no és una etapa vital, sinó un procés sobre el qual es pot intervenir per modular-lo. Tan sols així podrem racionalitzar i aturar les malalties. Anant a l’arrel del problema, podrem contenir no tan sols les virèmies, sinó també altres pandèmies que sinergitzen, com ara les malalties cròniques i el càncer.

Com actua el virus SARS-CoV-2, causant de la Covid-19?

Si analitzem què són els virus, podem adonar-nos com la química sembla arribar a adquirir consciència. Es tracta d’artefactes biològics que en entrar a les cèl·lules els poden arrabassar els mecanismes de replicació i expandir-se, infectant noves cèl·lules. La seva forma d’entrenar-se i adquirir habilitats és a través del mecanisme d’assaig i errada. Un llarguíssim entrenament de milions d’anys que els permet desafiar el nostre sofisticat sistema immunitari.

Química dels virus i esdeveniments

Els virus són càpsules farcides d’informació digital. La càpsula i el farciment són de naturalesa molecular. La càpsula està feta de proteïnes i el farciment, d’àcid nucleic (DNA o RNA), molècules informatives, un alfabet de quatre lletres amb instruccions per fer rèpliques. Altres instruccions els permet beneficiar-se dels mecanismes de replicació cel·lular. També poden establir-se al genoma i donar lloc a una malaltia greu o, ben portat i amb temps (evolutiu) suficient, introduir innovació en l’espècie. Els virus són les entitats biològiques més nombroses a la natura, i –paradoxalment– la font més àmplia i diversa d’informació innovadora.

El SARS-CoV-2 està farcit d’RNA, motiu pel qual s’anomena retrovirus. Es tracta d’un virus força sofisticat, amb capacitat per mutar de manera regulada.

Accedint a les cèl·lules

El SARS-CoV-2 entra a les nostres cèl·lules per una porta que troba a la membrana d’algunes d’elles, com certes cèl·lules dels pulmons que disposen de porta i clau d’accés. Es tracta d’un parell de molècules de la membrana cel·lular que permeten al virus interaccionar i obrir-se pas (Figura 1).

En el cas del SARS-CoV-2, una peça important de la porta d’entrada és una molècula que regula la tensió arterial. En inactivar-la, el virus amenaça l’homeòstasi del sistema cardiovascular.

Un altre risc del SARS-CoV-2 és la interacció amb cèl·lules del pulmó, on la infecció pot progressar a fibrosi. Per tal que puguem respirar, la configuració dels pulmons requereix una textura i dimensions finíssimes, a fi que l’oxigen es difongui ràpidament a la sang.

Si el virus desborda les vies nervioses de l’olfacte i del gust, podem perdre, de forma transitòria, aquests sentits.

Finalment, aquesta virèmia pot derivar en una complicació greu, una resposta immunològica exagerada. Una tempesta de molècules inflamatòries que desborda la fisiologia de l’organisme i pot conduir al col·lapse del sistema. Un darrer intent, que fracassa quan tenim un sistema immunitari envellit i que podríem evitar minimitzant l’envelliment, sigui quina sigui la nostra edat cronològica.

NOTES COMPLEMENTÀRIES

El terme va ser introduït durant la dècada dels anys noranta per l’antropòleg Merrill Singer. Significa epidèmia sinèrgica, pel fet que es veu amplificada per la coexistència amb altres patologies pandèmiques.

És el resultat de l’acumulació de cèl·lules senescents, donat que el sistema immunitari no és capaç d’eliminar-les. Una cèl·lula és senescent quan ha perdut, de manera irreversible, la capacitat de replicar-se.

Una cèl·lula es replica quan fa copies de si mateixa. Fa una replica dels components moleculars, en particular del arxiu informatiu que constitueix el genoma. La replicació és la base de la multiplicació cel·lular (proliferació).

Són molècules informatives, un alfabet de quatre lletres, ATCG (DNA) o AUCG (RNA). El DNA i el RNA, contenen, en forma de seqüències, les instruccions pels esdeveniments i capacitats del virus, bacteris i cèl·lules eucariotes. El conjunt de la informació que rau al DNA de les nostres cèl·lules, que s’anomenen eucariotes (per disposar d’un compartiment nuclear envoltat per una membrana, el nucli), constitueix el genoma.El SARS-CoV-2 està farcit d’RNA, motiu pel qual s’anomena Retrovirus.

Fa referència al canvi d’una lletra o d’una seqüëncia en el DNA o el RNA.

És la capacitat que té l’organisme per mantenir, dins de l’interval de valors funcionals, els paràmetres de cada sistema.

Són molècules altament reactives, alliberades principalment per cèl·lules del sistema immunitari innat, pensades per destruir virus i bacteris. Constitueixen l’anomenada resposta inflamatòria. El seu risc és el potencial desbordament que poden produir, a mode de tempesta (tempesta de citocines), que pot causar un greu dany als teixits. Aquesta tempesta és un índex del fracàs del sistema immunitari innat per decidir quan aturar la resposta inflamatòria.

Està constituït per aquell equip de cèl·lules com ara els neutròfils i els macròfags que ja neixen saben com engolir i degradar els microorganismes. Aquestes cèl·lules, a diferència dels limfòcits (sistema adaptatiu), no requereixen de cap aprenentatge adaptatiu per defensar a l’organisme.

Fa referència a la senescència de les cèl·lules del sistema immunitari. Sense capacitat replicativa ni regenerativa, aquest sistema és incapaç de fer-se càrrec de cap situació aliena. No tindrà potencial per desfer-se ni de microorganismes ni de cèl·lules canceroses.