Jo crec que el problema és que no s’està explicant bé per què s’ha aconseguit una vacuna tan ràpid, i això està generant desconfiança. La vacuna és segura, però, si no en fem pedagogia, podem donar ales als moviments antivacunes.

Hi ha dos motius. El primer és que mai abans s’havien vist tants científics treballant en el mateix tema, amb molts diners dedicats a la recerca. En segon lloc, perquè contra aquests virus és bastant fàcil fabricar una vacuna…

Hem tingut la sort que la proteïna contra la qual estem fabricant aquesta vacuna es va identificar de seguida i s’ha pogut fabricar sense problemes. Si es pensa, per exemple, en el virus de la sida, que coneixem perfectament, encara no hem trobat la proteïna en qüestió, perquè és un virus que canvia constantment. Amb aquest hem tingut molta sort; si hagués estat com el de la sida, no ens l’hauríem tret de sobre ni en 40 anys.

Evidentment, s’ha fet seguint tots els passos que s’havien de seguir. S’ha donat la vacuna en tres fases d’estudi clínic, cada cop a més gent. S’ha administrat a unes 50.000 persones, que s’han seguit durant mesos. Les vacunes, si generen problemes, en generen de seguida, i no sembla que n’hi hagi cap. Si s’ha fet ràpid, és perquè teníem els recursos per fer-la ràpid.

Crec que aquest risc és real. De moviments antivacunes, n’hi ha hagut sempre. Al segle XVIII, quan es van començar a posar les primeres vacunes, ja hi havia gent que deia que no se’n volia posar cap, però el ressorgiment dels antivacunes moderns ha estat sobretot gràcies a uns estudis erronis que es van publicar al Regne Unit que relacionaven la vacuna triple vírica amb l’autisme. Això ja s’ha vist que no era cert, però la idea ha quedat i s’ha anat escampant molt als Estats Units i al Regne Unit. A Espanya, si hi ha hagut un augment del nombre de casos de xarampió en els últims anys ha estat per això.

És una mica paradoxal. Com més eficaces són les vacunes, menys importants creiem que són. I això passa sobretot en països desenvolupats, on ja no veiem malalties com ara el xarampió, les galteres, la poliomielitis… Cal recordar que l’esperança de vida de l’espècie humana ha estat sempre al voltant dels 40 anys. I que això va començar a canviar a principis del segle XX sobretot per les vacunes, que van anar reduint progressivament la mortalitat infantil.

A nosaltres ens sembla estrany, però hi ha llocs a l’Àfrica, com és el cas de l’Afganistan, que encara tenen casos de poliomielitis. I això només es pot resoldre amb la vacuna, no hi ha cap altra solució.

Algunes vegades són motius geogràfics. Les vacunes han d’estar en fred i han d’arribar a zones remotes de l’Àfrica o de l’Amèrica del Sud, i potser no hi arriben en bones condicions. En certs llocs hi ha hagut també reticències a l’hora de vacunar els nens per motius culturals. Alguns llocs de l’Àfrica veien les vacunes com una manera que tenien els països occidentals de controlar la població africana. Són arguments sense rigor científic, però basats en una història d’abusos i d’explotació d’Occident. Encara hi ha països de l’Àfrica, com ara Lesotho, el Txad, Sierra Leone i Nigèria, on l’esperança de vida està al voltant dels 35-40 anys, i això és en part perquè no hi arriben les vacunes.

Jo crec que la desconfiança envers la vacuna contra la Covid podria acabar complicant la vacunació infantil.

Fins ara, les vacunes s’havien fet o amb virus inactivats o amb les proteïnes dels virus. Aquest tema fa dècades que s’estudia, però no s’havia arribat mai a produir una vacuna massiva a partir de l’ARN. És un sistema nou que implica que, en lloc d’injectar una part del virus, el que es fa és injectar les instruccions per fabricar una proteïna del virus. És a dir, s’injecta un tros del genoma del virus. Aquest trosset de gen entra a la cèl·lula, la cèl·lula llegeix les instruccions i fabrica la proteïna que no és seva. Això genera una resposta del sistema immunitari, que nota que aquesta proteïna no és nostra i comença a fabricar anticossos per bloquejar-la.

Jo crec que en un moment o altre haurem de deixar d’investigar. Però això serà quan les veiem aplicades i en marxa i veiem com superem alguns problemes. La de Pfizer el problema que té és que s’ha de mantenir a menys de 80 graus. I això, logísticament, és complex, sobretot pensant en algunes zones rurals de l’Àfrica. Altres vacunes tenen altres inconvenients. Pot ser que la vacuna bona no sigui ni la primera, ni la segona ni la cinquena, sinó que arribi més tard. Però, mentre arriba, tindrem bona part de la població vacunada amb el que tinguem i això ja permetrà frenar la pandèmia.

Quan assolim un 5% o un 10%, ja en notarem l’efecte. Perquè el que estem fent és treure del mig persones de la cadena de contagi. La gent vacunada és com si estigués tancada a casa. Però no haurem aconseguit fer que el virus no sigui pandèmic fins que tinguem el 70% o el 80% de la població vacunada.

Jo crec que no arribarà fins a mitjan any vinent. Les primeres dosis seran per a la població de risc. La resta dependrà de la velocitat de fabricació.

No, només hem aconseguit eliminar dos microbis en la història de la humanitat: el virus de la verola i el d’una malaltia animal. El virus continuarà rondant, però no desencadenarà pandèmies. Podrà provocar brots puntuals en llocs concrets, com passa amb la grip.

Si alguna cosa hem d’aprendre és que ens hem de preparar millor. Aquesta ens ha agafat amb el pas canviat, molt poc preparats, però hi haurà més pandèmies, i no tenim cap garantia que la següent no serà pitjor. Aquest és un virus bastant feble comparat amb d’altres que coneixem. També és important el tema de la col·laboració científica. Hem vist que podem resoldre problemes si ens hi posem tots alhora. Potser ens podríem plantejar resoldre el següent problema de salut greu que tenim al món; per exemple, la malària… És clar que no afecta països desenvolupats i, per tant, hi ha pocs incentius.

Per mi, és una qüestió de comunicació. Jo crec que si tu no ho expliques bé a la població, ja pots tenir la millor vacuna del món, que si no se la volen posar, no se la posaran. I si no fem entendre a la gent que si vivim un Nadal normal tornarem a tenir problemes és una qüestió de comunicació. Per molt que posis normes, si la gent no en fa cas, ja te’n pots oblidar.

Jo crec que la comunicació ha fallat molt des del principi de la pandèmia. Aquesta seria una altra lliçó important a aprendre.

És una qüestió de responsabilitat civil. Però jo crec que la responsabilitat civil s’aconsegueix amb comunicació. I si no existeix aquesta responsabilitat civil, s’ha de fer pedagogia. En la primera onada, tothom es va tancar a casa sense discutir, es va explicar molt bé el problema. Ara soc conscient que és més difícil seguir les normes, perquè estem tips de tot, però aquí és precisament on cal una bona comunicació.

Evidentment. Per una banda, et diuen “feu bondat” i, per l’altra, es permet fer reunions de deu persones en els dinars nadalencs. El missatge no pot ser aquest. El missatge ha de ser “no ens podem reunir deu persones”. Es pot treballar millor la comunicació i la pedagogia.

Sí, la situació epidemiològica així ho aconsella. Els dinars i els sopars de Nadal són l’exemple del que no s’hauria de fer. Són llocs tancats, moltes persones, sense mascareta, sense distància, moltes hores, cantant, parlant i cridant. Tu creus que la gent farà el Nadal amb finestres obertes, amb distància, un dinar curt i parlant fluixet i amb mascareta quan no mengen? No serà així.

És molt difícil de predir. Però hi ha alternatives. Es pot quedar per fer un passeig en família. Estem en la recta final, hem d’intentar salvar tantes vides com sigui possible.

Hi ha la por política d’aplicar mesures impopulars. El polític que digui que no salvem el Nadal anirà a la llista negra. Però un missatge ben fet, ben explicat i ben coordinat la gent l’entendria de bon grat.

No soc gaire optimista, la veritat. D’una banda, hi ha aquesta confusió de missatges i, de l’altra, la poca predisposició de la gent a fer-ne cas.