Les enquestes indiquen que l’entrada de Vox al Parlament el 14-F és més que factible. Ben segur que una part del més d’un milió de vots que van donar la victòria a Ciutadans el 21-D tornaran al seu vot tradicional, el PSC, però una part optaran per la ultradreta. I si això es combina amb una desmobilització, general per culpa de la pandèmia, i particular de l’independentisme per l’emprenyament amb el govern i la seva gestió post-1-O, l’entrada de Vox pot ser espectacular. La ultradreta espanyola, no ens enganyem, sempre ha estat present, i molt, a Catalunya. Un exemple: Plataforma per Catalunya va aconseguir 67 regidors en les municipals del 2011, una xifra gens menyspreable. L’extrema dreta s’aprofita dels moments de crisi, cerca un enemic extern, però, sobretot, fa la feina bruta a determinats poders econòmics. Aquesta és l’extrema dreta que preocupa de veritat. Però, malauradament, Catalunya no està pas al marge d’aquesta xacra.

En el món independentista també hi ha extrema dreta. Des de sempre. Però també des de sempre ha estat absolutament minoritària i ha estat tractada com a tal pels moviments majoritaris. Ara, certament, el moviment independentista ha crescut de tal manera i és tan heterogeni que és complicat saber qui és qui en el munt de grupuscles en què s’ha dividit. Però n’hi ha un de ben definit, el que ha manllevat unes sigles històriques, les del Front Nacional de Catalunya, per impulsar un partit xenòfob que va tenir la seva màxima expressió a Ripoll aprofitant els atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost del 2017.

I per aquest motiu és un error que un vicepresident del Parlament s’hi reuneixi. Segur que hi ha hagut tacticisme electoral en alguna de les denúncies, però seria bo que un representant del nostre Parlament, o del govern, o del meu Ajuntament, sabés amb qui es reuneix i per a què. L’extrema dreta és minoritària en l’entramat independentista català, sí, però s’ha de lluitar cada dia per què ho segueixi sent. I cada gest compta i cada error es paga.