Aquesta pandèmia dei­xarà la UE en un ter­cer lloc com a potència econòmica glo­bal, però si ens fixem en països euro­peus en par­ti­cu­lar, n’hi ha que han estat avançats per l’Índia. Per pri­mera vegada, la UE és cons­ci­ent que, o posa diners a cir­cu­lar o afec­tarà tot­hom. Una part dels diners serà a fons per­dut, per evi­tar revol­tes soci­als, que és el que més pre­o­cupa, espe­ci­al­ment a França.

Donald Trump va pro­me­tre que si es cui­dava pri­mer dels ame­ri­cans l’eco­no­mia crei­xe­ria més, però el que ha pas­sat és que la presència econòmica dels ame­ri­cans al món ha dis­minuït. A l’Ori­ent Mitjà, la Xina els ha avançat, i a l’Àfrica, també. L’eco­no­mia no és només ven­dre ham­bur­gue­ses a Ari­zona, és expor­tar i tenir presència en inver­si­ons. La política inter­na­ci­o­nal de Trump ha rega­lat a la Xina el pri­mer lloc quant a potència econòmica mun­dial, i la covid encara els ha donat més capa­ci­tat, són els que més se n’han bene­fi­ciat.

Hi ha una com­bi­nació de dife­rents fets; d’una banda, ha fal­tat lide­ratge. Àngela Merkel ho ha inten­tat, però ha topat amb limi­ta­ci­ons de països com Hon­gria, que ha para­lit­zat la UE. Però també hi ha qüesti­ons inter­nes, com l’ascensió del popu­lisme, el Bre­xit, etc. El pit­jor d’això és que el pri­mer poder econòmic mun­dial és una dic­ta­dura. Els xine­sos també han gua­nyat ter­reny en tec­no­lo­gia. La Xina ha estat la gran bene­fi­ci­ada de la glo­ba­lit­zació sal­vatge.

Amb la glo­ba­lit­zació sal­vatge, la Xina s’ha con­ver­tit en la fàbrica del món. Tot­hom hi anava per pro­duir barat i els han aca­bat tras­pas­sant la tec­no­lo­gia. Hem vist com en la pandèmia la nos­tra segu­re­tat sanitària també la con­tro­la­ven els xine­sos; el 80% de les bases dels medi­ca­ments, mas­ca­re­tes i antibiòtics es pro­du­ei­xen a la Xina, i amb el tren­ca­ment de la cadena logística s’ha tren­cat la segu­re­tat sanitària i ali­mentària. La UE neces­sita repren­dre la regi­o­na­lit­zació i el pro­jecte euro­me­di­ter­rani pren més vigència que mai.

Cata­lu­nya tindrà un paper clau en la regi­o­na­lit­zació que s’està pro­mo­vent des d’Europa de certs sec­tors, i un d’aquests sec­tors és el de salut. Som cons­ci­ents que el desen­vo­lu­pa­ment de la salut digi­tal no es pot tras­lla­dar al sud, però sí la pro­ducció de dis­po­si­tius o de pro­duc­tes químics, que els fa molt com­pe­ti­tius. És el moment d’apos­tar per la coo­pe­ració en el sec­tor de la salut a l’àrea euro­me­di­terrània.

A les empre­ses euro­pees se les ha ani­mat a anar a Àsia, però ara mateix, s’han ado­nat que neces­si­ten fabri­car més a prop, en països del sud del Medi­ter­rani, on la mà d’obra és més barata i, a més, pot ser­vir de pla­ta­forma d’entrada a Àfrica, que és el con­ti­nent que més crei­xerà en les pro­pe­res dècades. La indústria de l’automòbil se n’ha ado­nat i la mos­tra són les for­tes inver­si­ons del sec­tor del motor a Tànger i a Etiòpia.

No és satis­fac­tori, perquè ha avançat molt poc. El procés en l’aspecte comer­cial ha avançat gràcies a la ini­ci­a­tiva pri­vada, però encara queda molt per fer. El 75% de les impor­ta­ci­ons dels països del sud del medi­ter­rani venen d’Europa. Europa és el pri­mer soci econòmic i comer­cial d’aquests països, però el cert és que encara hi ha molt poten­cial i el perill és que els xine­sos han avançat molt i que en vint-i-cinc anys han pas­sat de no tenir presència a situar-se entre els qua­tre pri­mers socis comer­ci­als o fins i tot en el pri­mer. La covid ens ha demos­trat que cal anar cap a una inte­gració econòmica d’Europa amb el sud de la Medi­terrània. Europa no es juga el seu futur amb el Bre­xit, se’l juga al sud. Perquè no només es resol­drien temes econòmics pen­dents, sinó també el pro­blema de la immi­gració. Si aju­dem a desen­vo­lu­par el sud, no vol­dran sor­tir de casa seva. Qui cre­gui que el pro­blema de la immi­gració es resol amb murs, és un miop.