Aquesta pandèmia deixarà la UE en un tercer lloc com a potència econòmica global, però si ens fixem en països europeus en particular, n’hi ha que han estat avançats per l’Índia. Per primera vegada, la UE és conscient que, o posa diners a circular o afectarà tothom. Una part dels diners serà a fons perdut, per evitar revoltes socials, que és el que més preocupa, especialment a França.

Donald Trump va prometre que si es cuidava primer dels americans l’economia creixeria més, però el que ha passat és que la presència econòmica dels americans al món ha disminuït. A l’Orient Mitjà, la Xina els ha avançat, i a l’Àfrica, també. L’economia no és només vendre hamburgueses a Arizona, és exportar i tenir presència en inversions. La política internacional de Trump ha regalat a la Xina el primer lloc quant a potència econòmica mundial, i la covid encara els ha donat més capacitat, són els que més se n’han beneficiat.

Hi ha una combinació de diferents fets; d’una banda, ha faltat lideratge. Àngela Merkel ho ha intentat, però ha topat amb limitacions de països com Hongria, que ha paralitzat la UE. Però també hi ha qüestions internes, com l’ascensió del populisme, el Brexit, etc. El pitjor d’això és que el primer poder econòmic mundial és una dictadura. Els xinesos també han guanyat terreny en tecnologia. La Xina ha estat la gran beneficiada de la globalització salvatge.

Amb la globalització salvatge, la Xina s’ha convertit en la fàbrica del món. Tothom hi anava per produir barat i els han acabat traspassant la tecnologia. Hem vist com en la pandèmia la nostra seguretat sanitària també la controlaven els xinesos; el 80% de les bases dels medicaments, mascaretes i antibiòtics es produeixen a la Xina, i amb el trencament de la cadena logística s’ha trencat la seguretat sanitària i alimentària. La UE necessita reprendre la regionalització i el projecte euromediterrani pren més vigència que mai.

Catalunya tindrà un paper clau en la regionalització que s’està promovent des d’Europa de certs sectors, i un d’aquests sectors és el de salut. Som conscients que el desenvolupament de la salut digital no es pot traslladar al sud, però sí la producció de dispositius o de productes químics, que els fa molt competitius. És el moment d’apostar per la cooperació en el sector de la salut a l’àrea euromediterrània.

A les empreses europees se les ha animat a anar a Àsia, però ara mateix, s’han adonat que necessiten fabricar més a prop, en països del sud del Mediterrani, on la mà d’obra és més barata i, a més, pot servir de plataforma d’entrada a Àfrica, que és el continent que més creixerà en les properes dècades. La indústria de l’automòbil se n’ha adonat i la mostra són les fortes inversions del sector del motor a Tànger i a Etiòpia.

No és satisfactori, perquè ha avançat molt poc. El procés en l’aspecte comercial ha avançat gràcies a la iniciativa privada, però encara queda molt per fer. El 75% de les importacions dels països del sud del mediterrani venen d’Europa. Europa és el primer soci econòmic i comercial d’aquests països, però el cert és que encara hi ha molt potencial i el perill és que els xinesos han avançat molt i que en vint-i-cinc anys han passat de no tenir presència a situar-se entre els quatre primers socis comercials o fins i tot en el primer. La covid ens ha demostrat que cal anar cap a una integració econòmica d’Europa amb el sud de la Mediterrània. Europa no es juga el seu futur amb el Brexit, se’l juga al sud. Perquè no només es resoldrien temes econòmics pendents, sinó també el problema de la immigració. Si ajudem a desenvolupar el sud, no voldran sortir de casa seva. Qui cregui que el problema de la immigració es resol amb murs, és un miop.