L’arribada de la pandèmia de la covid-19 sembla que hagi estat providencial per trobar un culpable idoni per a tots els problemes econòmics (i no només) que Espanya tenia, amb un afegit: el passat ha quedat esborrat, oblidat, com si mai hagués existit. I no, això no és així: l’economia espanyola ja estava malament quan el virus va arribar.

El 30 de setembre, l’FMI va publicar el World Economic Outlook de tardor, en què òbviament dedica un apartat a l’economia espanyola. Hi ha un altre informe més actual, del 5 de novembre, quan la Comissió Europea va publicar l’European Economic Forecast. Autumn 2020, però el de l’FMI té un avantatge: les seves previsions arriben fins al 2025.

En el quadre adjunt, es poden apreciar les previsions de l’FMI per a Espanya per a una sèrie de macroagregadors. Per centrar el moment, hi he afegit una imatge de la situació de l’economia espanyola al tancament del 2019, i l’última previsió que va fer el govern d’Espanya abans de l’explosió del virus.

Aspectes que cal destacar:

1) Espanya ja es trobava en una situació molt negativa quan el virus va arribar. El PIB ja s’estava desaccelerant i indicava que el declivi continuaria: el mateix govern ho va reconèixer en les seves previsions de febrer. El dèficit també mostrava unes xifres que no complien els compromisos que Espanya havia adquirit amb Brussel·les; per això sorprèn que en les previsions que el govern va presentar al febrer aquest dèficit millorés, així com també sorprèn que ho fes el deute i la desocupació. En qualsevol cas, el panorama era transparent: Espanya no tenia una bona situació econòmica quan el virus va arribar oficialment durant el mes de març.

2) Deixant al marge que les xifres assenyalades per l’FMI es compleixin una dècima per sobre o per sota, el cert és que la tendència cap a on apunta Espanya és horrible: una caiguda de l’economia que no s’observava des de la Guerra Civil. A més, tota la recuperació a partir del 2021 serveix per acabar, el 2025, amb una taxa de creixement menor que la que hi havia el 2019.

3) L’evolució esperada per l’FMI per al dèficit és tremenda. El 2025, la recuperació que s’iniciarà l’any que ve portarà Espanya a assolir el nivell de dèficit que tenia el 2016, després de les retallades i penúries iniciades el 2009 amb la finalitat de reduir el dèficit amb què l’economia espanyola va tancar aquell any.

4) I quant al deute… Ens hem de remuntar al segle XIX per trobar a Espanya un nivell de deute com el que assenyalen les previsions de l’FMI. I per a la Comissió Europea, l’augment és encara més gran: el 123,9% el 2022. La pregunta és automàtica: en termes purament econòmics, els efectes del virus quant costaran a Espanya? 300.000 milions? 350.000? El govern està venent la idea que l’augment del deute no és tan dolent perquè els tipus d’interès estan sota mínims i així seguiran, la qual cosa, penso, deu ser veritat. Ara bé, els deutes, o es paguen o es renegocien, i Espanya, igual que altres economies, no pot pagar el que deu, per la qual cosa està caient en una trampa de deute de la qual és molt difícil sortir sense una intervenció… tot i que no es digui d’aquesta manera.

5) Sobre la desocupació, poca cosa es pot dir: Espanya trigarà cinc anys a arribar al nivell d’atur que tenia el 2019, que ja era molt elevat. No hi ha previsions sobre la desocupació juvenil, però a finals de setembre superava el 40%. (Tampoc, que jo sàpiga, hi ha previsions sobre la subocupació, però us podeu imaginar que la taxa deu acompanyar aquest escenari).

El virus ha arribat a tot arreu, però la situació prèvia a l’arribada del virus no era la mateixa a tot arreu. El virus va agafar Espanya sense reserves, i amb un model productiu basat en els serveis de baix valor i amb una estructura de PIB en què la suma de turisme, hostaleria, restauració, oci i transport genera 1 de cada 3 euros del PIB espanyol.

Durant anys, ens van vendre que les coses anaven bé i que Espanya era rica, però la realitat és que va comprar aquell benestar amb deute privat i després va anar tapant els forats que van anar apareixent amb deute públic que, de moment, algú compra. De moment... (El BCE té a la seva caixa un quart de bilió d’euros de deute espanyol i està comprant el 90% del deute que Espanya emet). I, a sobre, el govern, aquest o qualsevol altre, continua amb el cafè per a tots… mentre Brussel·les ho permeti.