És clar que en un primer impacte les dades que es van sabent i que tenim a Pimec indiquen que hi ha sectors que ho passen molt malament. Tot i així, tinc contactes amb empreses importants de la indústria metal·lúrgica que diuen, amb la boca petita, que la situació no està sent tan dolenta perquè les comandes encara no s’han aturat. Ara estem recuperant la parada que es va produir durant la fase crítica de la pandèmia. Això significa que no veiem amenaces futures? No, perquè d’amenaces n’hi ha, i moltes. La primera és la incertesa que tenim tots, la segona és que els efectes de la pandèmia són tan globals que d’una manera o d’una altra ens acabarà repercutint i que si hi ha una crisi econòmica del nivell que tots els experts indiquen, tard o d’hora, afectarà les inversions, i per tant, la indústria.

La indústria no ha estat indemne a la pandèmia, malgrat que els efectes no han estat tan aguts com en altres sectors. En el sector industrial, la pandèmia ha posat de relleu febleses molt evidents i profundes, que es poden resumir en la falta d’una política industrial ben estructurada, al nivell de la importància que el sector industrial té en les economies fortes i dotada amb recursos suficients. Necessitem que les administracions impulsin i desenvolupin accions reals i eficaces i que tots els agents econòmics, empreses, universitats, centres de formació, etc., hi participin activament.

La situació en aquests moments és que no hem tingut una crisi de demanda molt forta. Els ERTO han funcionat molt bé perquè han suposat una mesura de flexibilització que ha permès salvar molts llocs de treball. Però si aquesta situació, que és eventual i lligada directament a la pandèmia, es cronifica i s’allarga en el temps, llavors es convertirà en una mesura estructural. Per tant, necessitarem mesures estructurals per capgirar la situació.

Les dades referents a l’atur són esfereïdores. Amb data d’octubre s’han resolt un total de 105.659 expedients de regulació d’ocupació que han afectat un total de 882.795 treballadors. Una altra dada important és que s’incrementa exponencialment la conversió dels expedients de caire temporal de suspensió de contracte o de reducció de jornada en extincions contractuals. Més del 80% d’aquests expedients afecten el sector serveis, format en la seva major part per petites empreses, microempreses i autònoms que sense cap mena de dubte necessiten immediatament les ajudes directes tan reivindicades.

Hi ha una preocupació molt important en aquests moments. A més, en els darrers mesos la crisi sanitària encara ha afegit més tensió. En el sector s’observa un problema de fons des de fa anys, per això la Generalitat ja va impulsar uns plans específics per a aquest sector metal·lúrgic, per a la seva transformació cap a un món més tecnològic. Per tot plegat, podríem concloure que el sector està altament amenaçat.

Em consta que sí. A Pimec hem generat una taula d’empreses auxiliars d’automoció específica per tractar el tema. Ja no es tracta de parlar d’una companyia molt gran, sinó de totes aquells empreses del seu entorn. A les comarques del Vallès, la concentració és brutal. L’automoció podria suposar la pèrdua de molts llocs de treball. Ara tothom està una mica en espera. S’ha de dir, però, que en la darrera taula sectorial que vam tenir fa una mica més d’un mes els ànims estaven una mica més tranquils, similars a allò que passa a les altres empreses del metall. Però això no significa que la problemàtica de l’automoció estigui resolta. Ara molts ulls estan pendents de la pandèmia general. La realitat de la situació del sector es veurà quan el coronavirus estigui controlat.

La crisi venia de molt enrere. Crec que calia aplicar més previsió i que els governs, les administracions, han de funcionar sent impulsors, facilitadors de les coses. I moltes vegades no actuen així. Hem de posar les coses fàcils perquè es generi riquesa. Penso que és important aprendre la lliçó que hem de ser facilitadors i entendre que la dinàmica d’una empresa no és la mateixa que la d’una administració.

L’auge del vehicle elèctric no és pas responsabilitat de l’administració, sinó de les companyies. Però el que sí que pot fer l’administració es fomentar i fer polítiques que vagin encaminades cap a aquestes noves dinàmiques de consum.

No han estat suficients, i el cert és que no estan fluint de cap manera. No han funcionat. De la mateixa manera que els ERTO han estat una bona mesura, els crèdit ICO no han acabat d’anar bé, en part, pels interessos de les entitats bancàries, que no ho han gestionat de forma correcta. Realment, d’ajudes directes, no n’hi ha hagut gaires. A part dels ERTO, la realitat és que al final les exigències sanitàries han prevalgut. Podríem dir que les mesures són de primer món, però que les ajudes, les prestacions i les cobertures per poder afrontar la covid-19 són de tercer món. Crec que no es pot obligar l’empresari a tancar si no se li donen ajuts directes, ajuts reals.

Entenc que la burocràcia no en té tota la culpa. El problema és que no hi ha aquests fons per poder atendre les necessitats urgents. A un autònom, si li dones 500 euros, no li arregles la vida. Entenc que la situació és complexa i que les institucions no ho tenen fàcil. Però no em cansaré de repetir que les ajudes no estan fluint. Penso que tothom està una mica superat amb aquesta crisi.

L’onada és tan gran que és molt difícil gestionar-la. Això ho entenc. No és el mateix que un nombre reduït de persones demanin un ajut en una situació normal que ho faci un sector sencer. Cal recordar que aquests problemes també van succeir en la primera onada de la covid per gestionar els ERTO. A la gent li va costar moltíssim poder cobrar el seu propi atur i va patir molt perquè es va trigar massa temps a percebre els diners.

És cert. Hi ha empreses que van poder avançar la nòmina a aquells treballadors que ho necessitaven amb urgència. La nostra ho va fer. Però n’hi va haver moltes que no ho van fer.

Ja només hauria faltat que hagués tirat endavant la fusió del BBVA i Banc Sabadell. Crec que hi ha massa concentració de les entitats bancàries. Penso que afectarà d’una manera negativa els clients en general i les empreses en particular. Què hi podem fer? Doncs poca cosa. El cert és que es concentra molt el risc i les condicions dels empresaris. A més, hi ha el risc d’entrar en un monopoli en què uns pocs bancs siguin molt forts en detriment de la competència i de les bones condicions per a l’empresari.

És cert. Abans hi havia més oferta i més possibilitats, fet que generava competència pel que fa a preus i riscos.

Tothom implora que s’acabi la pandèmia, perquè sinó es tancaran moltes empreses. Els empresaris supliquen que hi hagi millores que permetin entrar en la normalitat i que es reactivi un cert moviment. Si ens comparem amb altres sectors com el de la restauració, l’oci i l’hostaleria, el cert és que la indústria no està en una situació tan crítica. La visió que tenen els empresaris és positiva, optimista, però és clar, sempre colpejats per aquesta incertesa, perquè no sabem què passarà demà. A més, quan els indicadors són tan negatius és difícil pensar que això no ens afectarà d’una manera o d’una altra. La sensació que tinc és que estem en una situació millor de la que en un principi ens esperàvem al mes de març, però seguim preocupats per les repercussions que tindrem a mitjà i llarg termini. En la crisi del 2008, vam veure que algunes conseqüències no van arribar aquell any, sinó a posteriori.

Penso que la velocitat de la recuperació dependrà de la solidesa econòmica. Nosaltres ja no teníem una economia sòlida. El sistema té punts molt febles que faran que aquesta recuperació no sigui ni de bon tros comparable amb la de la resta de països que tenen, per exemple, la innovació o la universitat resolta, o que tenen una indústria més potent que nosaltres. Aquí hi havia encara molts deures per fer. Aquesta crisi posa en evidència les febleses del mateix sistema, però també és una oportunitat. Sovint per pujar cal tocar fons.

Jo, particularment, no veig que pugui ser ràpida. Tant de bo m’equivoqui. Hem de ser realistes però també optimistes. Per què no podem pensar que ens podem recuperar més aviat que tard? Hem de ser valents. Cada vegada hi ha més tecnologia, més coneixement, més formació... Hem de ser valents per tirar endavant com sigui. Penso que la clau és prioritzar i no mirar mai enrere.

Sí, sí també hem hagut de lluitar, com tothom.

Ens dediquem al disseny i a la fabricació d’instal·lacions de tancaments industrials i tallafocs. La primera companyia del grup Alfa Torres es va fundar el 1917, però la transformació industrial es va produir el 1978.

La plantilla està formada per 120 persones repartides en les diferents empreses que donen servei a l’Estat espanyol.

Es parla molt de les petites i mitjanes empreses, però no es parla tant de l’empresa familiar i de les que transcendeixen de la primera generació. Hi ha d’haver fórmules que garanteixen aquesta successió generacional. Cal fer el relleu de manera endreçada. Per exemple, a la tercera generació ja no li surt a compte tenir unes participacions que graven molt. Per això costa d’arribar a la tercera generació. En l’àmbit normatiu caldria tenir-ho present.

Penso que el camí es fa caminant. Estem en una bona línia. Cada cop hi ha més dones en el món de l’empresa, implementant una manera de gestionar molt més transversal.

I pel que fa a les organitzacions, també es va avançant. Un exemple és Pimec, en la mateixa sectorial del metall, on cada cop hi ha més dones que en formen part. I no només en nombre, sinó que es pot veure que són molt actives. A la nostra sectorial s’han incorporat dones molt potents, molt preparades, amb molta experiència i moltes ganes. El sistema ha de permetre que aquest talent, que hi és, es desplegui d’una manera natural en un àmbit que està molt jerarquitzat. Cal que la cultura patriarcal evolucioni cap a la igualtat tant en el món de l’empresa com en la societat en general.

A mi m’agradaria pensar que no res diferent del que pugui aportar un home. Del que es tracta és que el teu coneixement i la teva energia s’alineï amb els objectius de la companyia. Això no hauria de ser ni masculí ni femení. Però és veritat que per l’experiència que tinc he de reconèixer que les dones tenim una mirada molt més transversal i molt més general. I això crec que és positiu, perquè en una empresa no només ha de guanyar diners o guanyar quota de mercat, també ha de voler generar valor per a totes les persones que s’hi relacionen, tant per als proveïdors com per als clients però també per als treballadors i per als col·laboradors. Per això entenc que aquesta mirada més transversal i genèrica és bàsica. A la vida no només hi ha la feina, hi ha altres coses, com la diversió, els amics, la família, i és clau aplicar la conciliació amb la feina.