És evident que la ruptura de les negociacions entre el BBVA i el Banc Sabadell per crear el segon major banc d’Espanya no ha deixat indiferent els reguladors bancaris ni tampoc els mercats. Com en moltes operacions corporatives de compra o fusió per absorció, el desacord per vincular el preu de les accions del BS amb el seu just valor sembla que ha estat la causa de la ruptura de les negociacions. Crec que era un moment propici per a la consolidació, si tenim en compte els problemes de la indústria bancària i de l’economia del nostre país, una de les més afectades d’Europa per la pandèmia.

A més, les fusions bancàries tenen com a objectiu reduir la fragmentació del mercat i augmentar el seu domini. Un argument rellevant, tenint en compte que el grup resultant, juntament amb el seu principal competidor, CaixaBank - Bankia, podria haver controlat més del 50% dels dipòsits i préstecs bancaris del mercat espanyol.

També és evident que els baixos tipus d’interès impliquen que el sector bancari afronti un escenari de pèrdua d’ingressos durant bastants anys. Atès aquest context, la fusió permetria al Banc Sabadell l’ús de tecnologies úniques i compartides, l’aparició de sinergies, l’alleugeriment de l’estructura de costos i l’obtenció d’uns majors marges d’aportació, mitjançant economies d’escala. El seu efecte immediat hauria estat la millora de la seva eficiència i la seva rendibilitat, crònicament pobres des de fa anys. Tot això sense oblidar la facilitat per afrontar els creixents requisits reguladors.

Un altre aspecte important és el conegut com a badwill, del qual fa pocs mesos el BCE n’aprovava la comptabilització en processos de consolidació bancària. Aquest badwill o major valor d’inversió, que implica un benefici, s’origina en pagar un preu de compra per la totalitat de les accions inferior al valor raonable del seu patrimoni net comptable. Si s’hagués aconseguit un acord per a la seva integració, es podria comptabilitzar un guany aproximat de 8.000 milions d’euros. Això permetria al grup fusionat consolidar el seu model de negoci, compensant aquest import amb els costos d’integració, amb les provisions per a futures insolvències i amb els costos que suposa unificar els sistemes d’informació i migració cap a una banca més digital.

Malgrat tots aquests arguments, considero que la posició del govern corporatiu del grup Banc Sabadell, no acceptant l’equació de bescanvi, ha estat honesta i valenta per tal de protegir en aquest procés de negociació els interessos dels seus més de 246.000 accionistes. Sembla poc raonable voler comprar un banc amb un valor comptable de 12.905 milions d’euros ( 2019) per menys d’una cinquena part.

Ara caldrà esperar els pròxims moviments del Sabadell, però aquest primer acostament cal considerar-lo un punt i seguit, ja que no és descartable que la pressió dels supervisors impliqui que finalment se signi un acord.