Sovint s’ha denunciat que Generalitat de Catalunya només recapta el 5,3% dels impostos que paguem els catalans, però és molt menys conegut el fet que només tingui capacitat de decisió sobre el 6% de tota la despesa pública catalana, segons un estudi recent publicat pel govern. El 93% restant ho decideix el govern espanyol, directament o mitjançant negociacions amb la Generalitat, en què aquesta no es troba mai en peu d’igualtat.

Més concretament, la Generalitat té plena capacitat de decisió política sobre el 12% dels recursos en l’àmbit de l’atenció primària, el 9,4% en l’àmbit de la protecció social, el 8,3% en l’àmbit de la sanitat, el 2,3% dels recursos destinats a educació i el 0% en polítiques de dependència, malgrat ser polítiques de gran proximitat amb el ciutadà i tenir-hi atribuïdes àmplies competències.

En canvi, el govern espanyol té la capacitat de decisió sobre el 100% de les beques que haurien de rebre els estudiants catalans i que manté congelades des de fa anys, el 97,7% en l’àmbit de l’educació, el 91,7% en l’àmbit de la sanitat, el 90,6% en l’àmbit de la protecció social, el 95% en l’àmbit de les universitats i el 53% en l’àmbit de l’atenció primària.

Així mateix, el govern central conserva la capacitat de decisió sobre les partides dotades amb els majors pressupostos en termes absoluts, entre les quals les depeses de personal. De fet, la Generalitat té capacitat de decisió sobre el 0,1% de les remuneracions del personal de l’administració catalana; el 56,7% està determinat per la legislació espanyola i el 43,2% depèn directament de la discrecionalitat política de l’executiu espanyol. Igualment, el Parlament de Catalunya té capacitat legislativa sobre el 28% de la despesa pública, però fins i tot en aquests casos, sovint la capacitat de decisió política recau en el govern espanyol.

Algú pot imaginar que el director general d’una gran companyia només tingués firma i capacitat de decisió sobre el 6% dels seus recursos? O que l’atenció als seus clients la decidís la seva competència? En qualsevol gran empresa, el paio que fa les fotocòpies té més poder de decisió. Això sí, aquí al paio de les fotocòpies l’omplim d’honors i atencions protocol·làries, per donar aparença d’allò que en realitat no és.

Si en quaranta anys de democràcia, autonomies i reivindicacions socials desateses, els partits polítics catalans només han aconseguit tenir el control polític del 6% de la despesa pública, resulta inversemblant que puguin plantejar seriosament fer la independència, ja que és evident que són part del problema.