Si els Fets de Prats de Molló tenen un símbol, a banda del pre­si­dent Fran­cesc Macià, és la vil·la Denise, la casa que el 122è pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat va uti­lit­zar l’any 1926 com a cen­tre d’ope­ra­ci­ons i on va situar la seu de l’estat major per coor­di­nar l’ope­ració final­ment frus­trada que havia d’alli­be­rar Cata­lu­nya de la dic­ta­dura de Primo de Rivera i d’Espa­nya per con­ver­tir-la en una república inde­pen­dent. Aban­do­nada i a la venda des de fa anys, i amb el perill d’aca­bar en mans de par­ti­cu­lars ali­ens a la història del país, la vil·la ha estat sal­vada per un grup de per­so­nes de la soci­e­tat cata­lana que n’han tan­cat la com­pra aquesta set­mana per posar-la a dis­po­sició del país.

A diferència d’altres fin­ques que l’envol­ten, vil·la Denise sem­bla haver-se atu­rat en el temps. Té 240 metres qua­drats –sis habi­ta­ci­ons– i està envol­tada d’un jardí amb una caseta de fusta i un bosc propi. A la part de baix, la sala que el pre­si­dent Macià feia ser­vir com a des­patx i on es reu­nia amb l’estat major es con­serva pràcti­ca­ment intacta. No costa gaire ima­gi­nar-s’ho. Al pis de dalt, hi ha el dor­mi­tori on el 4 de novem­bre del 1926 la gen­dar­me­ria fran­cesa va dete­nir l’Avi Macià després que un espia de Mus­so­lini, Ric­ci­oti Gari­baldi, delatés l’ope­ració a les auto­ri­tats espa­nyo­les. L’acció armada va que­dar frus­trada, Macià va ser detin­gut i tras­lla­dat a París –on seria jut­jat en un procés que es con­ver­ti­ria en una extra­or­dinària cam­pa­nya de pro­pa­ganda a escala inter­na­ci­o­nal– i vil·la Denise pas­sa­ria a for­mar part per sem­pre de la història dels cata­lans. El setem­bre de l’any pas­sat, però, una infor­mació publi­cada pel digi­tal La Mira adver­tia que la vil·la estava a la venda. Uns quants cata­lans, del nord i del sud, van posar el crit al cel en saber que la casa, fins ales­ho­res en mans del notari de Prada de Con­flent (fill de Prats de Molló) i dels seus des­cen­dents –que la llo­ga­ven com a casa d’esti­ueig i que l’havien man­tin­gut pràcti­ca­ment intacta tot i haver-hi fet una petita ampli­ació–, cor­ria el perill de ser remo­de­lada o fins i tot ender­ro­cada si tro­bava un nou com­pra­dor. “Ens pro­du­eix tris­tesa veure la casa tan­cada tant de temps; ens agra­da­ria que algú la fes reviure i es fes justícia al valor que té”, van expli­car ales­ho­res els hereus del notari, entris­tits perquè no la podien man­te­nir.

I van començar les ges­ti­ons per sal­var una part de la història de Cata­lu­nya. L’his­to­ri­a­dor i direc­tor de l’ofi­cina del pre­si­dent Puig­de­mont, Josep Lluís Alay, va impul­sar els con­tac­tes per dur-ho a terme, amb el vis­ti­plau del pre­si­dent Car­les Puig­de­mont, que li va expres­sar des de l’exili la seva volun­tat de sal­va­guar­dar aquest patri­moni, no només pels fets històrics que hi fan referència, sinó pel que repre­senta també com a nexe d’unió entre els cata­lans del nord i del sud. Aquest dilluns se’n va sig­nar la com­pra. Ha estat final­ment un sol empre­sari, Jaume Ara­gall, pre­si­dent de la Cam­bra de Comerç al Vallès Ori­en­tal i mem­bre d’Eines de País, la pla­ta­forma que va dur Joan Cana­dell a la pre­sidència de la Cam­bra de Bar­ce­lona, qui n’ha finançat la com­pra i, poste­ri­or­ment, n’ha cedit l’ús a l’Asso­ci­ació Casa Macià, que la ges­ti­o­narà a par­tir d’ara. “Era impor­tant no només pel que repre­senta en el sen­tit de sal­var un patri­moni físic, sinó també per rei­vin­di­car les rela­ci­ons i les com­pli­ci­tats entre els cata­lans del nord i del sud”, explica Ara­gall, que no s’està de rei­vin­di­car una llei de mece­natge que faci­liti ope­ra­ci­ons simi­lars, sobre­tot en el ter­reny social i cul­tu­ral. “Ens cal la gene­ro­si­tat dels qui poden, en un moment en què el nos­tre país la neces­sita, i no només per la Covid”, insis­teix. “El mece­natge és també una manera de repar­tir la riquesa”, hi afe­geix l’empre­sari, que, un cop adqui­rida la pro­pi­e­tat, n’ha fet una cessió de molt llarga durada a l’ens que la ges­ti­o­narà a par­tir d’ara.

L’asso­ci­ació, regis­trada amb la llei fran­cesa, la inte­gren cata­lans del nord i del sud, que a par­tir d’ara s’hau­ran d’ocu­par de la res­tau­ració i del man­te­ni­ment de la casa, i la pre­si­deix l’alcalde de Prats de Molló, Claudi Fer­rer, cone­gut també perquè el novem­bre de l’any pas­sat es va plan­tar a l’AP-7 per fer de medi­a­dor davant la gen­dar­me­ria fran­cesa i impe­dir que els anti­a­va­lots fran­ce­sos car­re­gues­sin con­tra els mani­fes­tants con­vo­cats per Tsu­nami Democràtic a l’auto­pista. “Ens sen­tim hono­rats, i espero que l’espai, a més de ser un atrac­tiu per visi­tar el poble, ser­veixi d’inter­canvi entre cata­lans”, expli­cava ahir a aquest diari amb referència a la casa. A l’Asso­ci­ació Casa Macià, hi ha també l’advo­cada i ex-tinenta d’alcalde de l’Ajun­ta­ment de Per­pinyà Anna­bel Bru­net, que ahir també posava en relleu l’adqui­sició. “És el símbol de la lluita com­par­tida entre els cata­lans del nord i del sud”, expli­cava, i par­lava de la com­pra i la cessió per part de l’empre­sari com un “regal a la nació cata­lana”. L’excon­se­ller de Cul­tura Lluís Puig, que des de l’exili a Bèlgica ha estat molt actiu en les nego­ci­a­ci­ons, també forma part de l’asso­ci­ació que ges­ti­o­narà la casa a par­tir d’ara. Hi és també el pre­si­dent del Con­sell per la República de la Cata­lu­nya del Nord, Josep Bonet; l’escrip­tor Joan-Lluís Lluís; l’alcalde d’Elna, Nico­las Gar­cia, mem­bre del Par­tit Comu­nista Francès, i Hervé Pi, lli­bre­ter i acti­vista de Cot­lliure. Els empre­sa­ris Jaume Ara­gall i Joan Cana­dell també for­men part de l’asso­ci­ació, així com el dele­gat del govern de la Gene­ra­li­tat a Per­pinyà, Josep Puig­bert; l’his­to­ri­a­dor Josep Lluís Alay, i el dis­se­nya­dor Claret Ser­ra­hima. Què se’n farà a par­tir d’ara? Anna­bel Bru­net par­lava ahir del temps que ara caldrà per reha­bi­li­tar la casa, però comp­tava que d’aquí a pocs mesos ja s’hi podran fer algu­nes acti­vi­tats museísti­ques i artísti­ques, i que, més a llarg ter­mini, es con­ver­tirà en un espai de reflexió i com­prensió, no només de l’exili, sinó també de la lluita dels cata­lans.