Valents i agosarats com ella

Amb només deu dies de diferència, el públic gironí ha tin­gut el pri­vi­legi de gau­dir de l’estrena de les dues cares en directe de Farsa (Género impo­si­ble), l’últim disc de Sílvia Pérez Cruz, gràcies al fes­ti­val Tem­po­rada Alta, que es va cloure dimarts jus­ta­ment amb el segon con­cert. En el pri­mer, el 12 de desem­bre al Tea­tre Muni­ci­pal, Sílvia hi va actuar tota sola, envol­tada d’ins­tru­ments i arte­fac­tes sonors. En aquest, per con­tra, hi va estar acom­pa­nyada pels músics de la Farsa Cir­cus Band, un gra­pat d’amics i, per sobre de tot, excel·lents músics, que la can­tant pala­fru­ge­llenca s’ha anat tro­bant des de fa anys en els seus múlti­ples iti­ne­ra­ris per la vida i l’art: el bate­ria i per­cus­si­o­nista Aleix Tobias (Coe­tus), el gui­tar­rista Mario Mas, el vio­li­nista Car­los Mont­fort, el con­tra­bai­xista Bori Albero i el pia­nista Marco Mez­quida, amb qui Sílvia ha vol­tat molt pel món, el Japó inclòs. Tots ells, ves­tits de gala per a l’ocasió com si fos­sin una banda de músics ambu­lants, van obrir el con­cert amb la deli­cada Plu­mita, una de les joies d’aquesta Farsa que reu­neix algu­nes de les cre­a­ci­ons de Sílvia per al tea­tre, el cinema i la dansa, com Todas las madres del mundo, que va que­dar molt equi­li­brada amb Pare meu, recu­pe­rada del seu disc de debut.

Sílvia és una de les poques intèrprets, pot­ser del món, que salta amb tanta natu­ra­li­tat de les melo­dies de la cançó popu­lar –el Tango de la Vía Láctea, els aires mexi­cans de Mañana, la gui­tarra fla­menca de Grito pelao, les per­cus­si­ons ances­trals de Pena salada– a les dis­sonàncies i com­ple­xi­tats de la música con­tem­porània, com a la des­cons­trucció de The Sound of Silence, però per fer-ho en equip, amb tota la banda o com­par­tint duets i trios, neces­sita músics valents i ago­sa­rats com ella. I els ha tro­bat.

Sílvia, ja se sap, ho canta tot i tot ho canta bé, sola o acom­pa­nyada, i con­ti­nua sor­pre­nent a cada nou pas que fa.