El llibre de George Orwell em sembla que és una metàfora sobre els crims i les trampes ideològiques de Stalin. Quan es va publicar, el 1943, alguns presoners dels camps d’Ucraïna el van llegir i van passar que parlava de la seva experiència de la fam al seu país. Per això s’ha traduït el llibre a l’ucraïnès i ha estat publicat per petites editorials. Una de les traductores a l’ucraïnès és justament Andrea Chalupa, que és la guionista de Mr. Jones.

El que va passar a Ucraïna no s’exagera gens, és un fragment petit d’un panorama molt tràgic. S’han dramatitzat algunes coses del viatge de Gareth Jones [el periodista protagonista], però, en conjunt, el 90% va passar tal com ho expliquem.

No coneixia Andrea Chalupa i quan vaig rebre el guió la meva primera reacció va ser dir: “No vull filmar una altra història sobre els crims de la humanitat!” He fet moltes històries sobre l’Holocaust, i psicològicament és molt cansat. Però quan el vaig llegir, vaig pensar que la història era important, perquè els crims comunistes no han entrat gaire a la consciència global de la humanitat, i s’han oblidat, s’han perdonat i s’han esvaït de la memòria del poble, i això és terriblement injust i perillós, perquè la història es repeteix sobretot si no n’aprenem les lliçons. El segon motiu pel qual em va interessar el guió és per la importància que dona a les preguntes en el món del periodisme, a les investigacions honrades, i per la denúncia dels perills de la corrupció i la manipulació dels mitjans de comunicació.

Estic una mica preocupada quan es parla de l’obligació de les persones creatives, de si tenen l’obligació d’explicar o de fer això o allò. L’artista ha de ser lliure, però, per una altra banda, el meu temperament personal és força polític. I quan sento els perills del retorn dels sistemes i règims que han estat responsables de la mort de milions de persones crec que n’he de parlar, proclamar-ho als quatre vents, i el silenci per a mi seria inapropiat.

Sí, la veritat és molt fràgil i l’hem de defensar i ser curosos perquè no ens la robin. Algunes similituds entre els anys trenta i la nostra època són molt visibles i perilloses.

Absolutament. Aquells que pensen que els valors són més importants que la manipulació són totalment necessaris per a la salut de la humanitat. Ara estem en un lloc en què no pots ocultar la veritat, ens enfrontem a#@ un perill existencial per a l’ésser humà. Les catàstrofes climàtiques i epidemiològiques, la desigualtat i la injustícia, la situació econòmica, els problemes als sectors de l’educació i de la salut... Hi ha tants perills que la humanitat només guanyarà si està unida. L’agenda dels governs populistes consisteix a dividir i manipular.

Els darrers 15 o 20 anys, la televisió nord-americana s’ha convertit en l’eina narrativa audiovisual més vital i inventiva, mentre que el cinema nord-americà ha esdevingut molt més convencional. La televisió ha apostat per nous temes i enfocaments. He fet unes sèries que m’han permès conèixer explicar històries i realitats que ningú havia explicat abans, com la tragèdia de les grans ciutats nord-americanes, com The wire, per exemple, o The killing. A més, d’una manera molt estilosa des del punt de vista cinematogràfic. Hi ha sèries per les quals sentia interès i estic orgullós d’haver-hi participat, però el que més m’ha interessat és el format de minisèrie, amb uns pocs capítols que controlo artísticament al 100%, i una de la que em sento especialment orgullosa és la minisèrie txeca feta per a HBO Europa Burning bush (Horící ker).

No exactament. Els periodismes i també els espies han d’investigar fets objectius. Els espies han d’investigar quin és el veritable perill, i en aquest sentit sí que tenen alguna cosa a veure. També els compararia en el sentit que són responsables davant de l’opinió pública, i no davant del govern. El periodista es pot considerar com algú que dispara l’alarma, que fa sonar la campana quan ve un perill, o davant una injustícia o una tragèdia humana.