Quan ara fa un any el PSOE rubricava els seus pactes d’investidura amb ERC i el PNB, una de les persones que ja sabia que seria ministre va convocar els periodistes acreditats al Congrés al despatx per compartir com veia l’escenari dies abans de la investidura de Pedro Sánchez. “Si agafes l’acord amb el PNB tot són concrecions –el traspàs a Navarra de les competències de trànsit...–; en canvi, vas al text d’ERC i hi ha la mesa i proclamacions d’intencions. Són dos estils de negociar”, va comparar aquesta personalitat política que ara seu al Consell de Ministres. En ple bombardeig des de la Junta Electoral Central (JEC) contra Quim Torra per inhabilitar-lo, el PSOE i ERC rubricaven ara fa un any el pacte d’investidura que el 7 de gener i per un sol vot en segona votació investiria Sánchez. Si els socialistes i els nacionalistes bascos no van perdre ni un segon a batejar el seu document (Acord entre el PSOE i el PNB), en el cas del PSOE i dels republicans va rebre un nom que era tota una declaració pública d’intencions i que desafiava el més generós espai de titulació que un diari pugui tenir: “Acord per a la creació d’una mesa entre el govern d’Espanya i el govern de la Generalitat de Catalunya per a la resolució del conflicte polític.” El gran tòtem de l’acord era la mesa de diàleg, que havia de ser una cita periòdica que alternés Madrid i Barcelona i que al final es va reunir el 26 de febrer a La Moncloa i que s’ha instal·lat en el record com una fotografia efímera.

L’ascens i la caiguda en desgràcia de la mesa de diàleg es resumeixen en una circumstància: el que va ser la clau de volta de la investidura del gener no va ser ni esmentat en el balanç anual que el president espanyol va fer el 29 de desembre a La Moncloa sota el rètol Cumpliendo. El que va fer Sánchez és subratllar que el balanç amb ERC és de zero acords complerts (0%) i que només un –la taula– està en procés, quan el PNB s’anota un 7% i el diputat de Compromís, Joan Baldoví, s’apunta el 36%. I aquí l’explicació retorna a l’origen: concentrar tot el cabal de confiança en una sola eina té el risc que el percentatge sigui un feridor 0% quan no hi ha cap avenç.

Els de Gabriel Rufián han viscut el procés de la mesa com una lluita titànica contra tots els elements, començant per la desídia inicial de Sánchez. L’acord imposava iniciar els treballs “en el termini de 15 dies des de la formació de govern d’Espanya”. L’horitzó és la consulta i l’èxit va ser eliminar la Constitució i dir “en el marc del sistema juridicopolític”. “Les mesures en què es materialitzin els acords seran sotmeses en el seu cas a validació democràtica a través de consulta a la ciutadania de Catalunya, d’acord amb els mecanismes previstos que es puguin preveure en el marc del sistema juridicopolític”, diu l’acord.

Els ministres van prometre el càrrec el 13 de gener, així que els “15 dies” es complien el 28 de gener. Superat el dia límit, però, Sánchez va aprofitar la peripècia judicial de Quim Torra per enterrar la taula i esperar un nou president de la Generalitat. “Com més aviat se celebrin les eleccions i hi hagi nou govern, abans iniciarem el diàleg”, va advertir La Moncloa en una nota el 30 de gener. Sánchez volia comprar temps i l’avís de fum va portar Rufián a visitar el president a La Moncloa aquell 30 de gener a la tarda per primera vegada en el mandat. “ Manifestem la nostra disposició a celebrar la mesa de diàleg entre governs acordada, abans de les eleccions catalanes”, va corregir La Moncloa al dictat de Rufián set hores després de la reunió discreta.

La reunió inaugural i única no va arribar fins al 26 de febrer i va ser amb exaltació iconogràfica pròpia de dos estats: la senyera i la rojigualda compartien l’attrezzo de La Moncloa en peu d’igualtat i la sala de les compareixences dels consells de ministres s’obria excepcionalment per a Torra quan només s’obre per als caps d’estat i de govern estrangers o bé per al líder de l’oposició espanyola. El mateix Sánchez que de candidat prometia en un debat a TVE ser ell qui portés Carles Puigdemont a Madrid i qui recuperés al Codi Penal la presó pels referèndums rebia Torra al jardí i veia a la taula la Moleskine de Josep Maria Jové i a la solapa dels invitats el llaç groc solidari amb els presos polítics i exiliats.

El partit de tornada havia de ser un mes després a Barcelona, però el virus de la Covid-19 va dinamitar les agendes fins a l’estat d’alarma. En aquesta era en què les trobades telemàtiques i el teletreball s’han imposat, però, la mesa de diàleg no s’ha reunit ni per via telemàtica. De la fotografia inicial, Torra ha estat inhabilitat en actiu i Salvador Illa ha decidit canviar el Ministeri de Sanitat per ser el candidat del PSC. Si la segona reunió –que a més ha de ser a Barcelona– no arribarà fins que passi el 14 de febrer i surti de les eleccions un nou president, ERC sent que en tot aquest temps ha hagut de derrotar tant l’influx de Ciutadans –que Inés Arrimadas ha jugat a tenir al Congrés per intentar desplaçar Rufián en va– com el desdeny de JxCat per la falta de relator. Els de Rufián viuen la paradoxa d’haver lliurat la seva eina al servei de Torra –li retreuen passar del desdeny a patrimonialitzar-la–, mentre que Pere Aragonès –assegut aquell 26 de febrer a l’esquerra del president– no l’ha pogut presidir tot i ser-ne l’inspirador. El 2021 dirà si algú treu la pols a la mesa i si el president espanyol es pot permetre de nou la llicència de presumir del 0% d’acords fins al 2023.