El 2020 va ser un any horrible pels efectes que el virus va tenir sobre la salut, l’economia i la societat de tots els països, gairebé sense excepcions. La diferència, però, és que a uns –Espanya està en aquest grup–, les conseqüències els afecten molt més que a d’altres, i tant aquest any que ara comença com els següents, els continuaran afectant molt més.

L’economia espanyola, que ja es trobava en un estat de gran debilitat abans de l’arribada del virus –cal que no ho oblidem–, s’ha d’enfrontar a un sanejament per reduir el dèficit que ja tenia abans de la pandèmia, per disminuir l’immens dèficit en què va incórrer durant el 2020 i per dur a terme la tasca de remuntar un panorama d’hiperendeutament amb una productivitat baixa. A tot això cal afegir que el marge d’actuació que té el govern estatal és nul pel pes que Espanya té en l’economia mundial.

Penso que el més urgent és posar damunt la taula els problemes que Espanya té per tal que tota la població en sigui conscient:

• Un sistema d’administració regional que no se sosté perquè tres regions en financen dotze i dues ciutats autònomes.

• Un nivell de frau i d’elusió fiscal que més que duplica la mitjana de la UE i que obliga a mantenir uns tipus impositius absurdament elevats.

• Una productivitat en l’àmbit del país baixa i esbiaixada, ja que en algunes zones és altíssima i en d’altres és decimonònica.

• Un nivell d’economia submergida descomunal, que oscil·la entre el 17 i el 25% del PIB.

• Una taxa d’activitat que és de les més baixes de la UE (59%) i que conviu amb un volum de població desocupada enorme (16%) i un atur juvenil immens (42%) i que contribueix al fet que la taxa de pobresa se situï en el 25%.

• Un nivell de deute purament i simplement impagable.

Aquests problemes han de ser abordats de seguida, entre altres raons perquè fa massa temps que els té.

Respecte al frau i a l’elusió fiscal, Espanya hauria de plantejar a la UE estàndards de col·laboració fiscal amb la finalitat de reduir el frau en l’àmbit europeu. Juntament amb això, també hauria de perseguir el seu frau, reduir tipus impositius amb l’objectiu d’eixamplar bases imposables i optimitzar i prioritzar la despesa assumint que hi ha mancances i que és un país pobre.

Quant a l’administració regional, és urgent que Espanya posi fi al cafè per a tots i que centri els esforços en les zones amb possibilitats, un fet que arribarà a determinar la UE; alhora, s’hauria d’implementar la renda bàsica amb la finalitat de reduir la pobresa i obrir un ventall de possibilitats per a persones que es troben en una situació precària per tal que puguin assumir certs riscos, com canviar de feina, ja que tindrien un mínim assegurat.

Possiblement, però, la baixa productivitat és un dels grans problemes que Espanya té avui. Per aquest motiu, hauria de delimitar polítiques de col·laboració publicoprivades en R+D, la qual cosa està vinculada amb el que he esmentat respecte a l’administració regional.

Un altre gran problema d’Espanya és el nivell de l’economia submergida: entre el 15 i el 27% del PIB, segons diverses estimacions, i juntament amb això i en combinació amb això la baixa taxa d’activitat i l’elevada taxa d’atur. És imprescindible fer aflorar l’economia submergida assumint les conseqüències que se’n poden derivar, com posar de manifest activitats i empreses no viables. Alhora, cal assumir que Espanya no té la demanda de feina necessària per absorbir l’oferta de feina existent, la qual cosa també es vincula amb el fet de centrar els esforços a les zones viables, així com amb la implantació de la renda bàsica.

I, evidentment, el deute públic que Espanya arrossega i que, penso, hauria de moure l’Estat espanyol a negociar de manera immediata un pla per abordar-lo tenint en compte que es tracta d’una quantitat que no pot pagar.

A la taula adjunta es veuen les últimes previsions completes sobre l’economia espanyola publicades pel Banc d’Espanya el mes de desembre (Óscar Arce, Proyecciones Macroeconómicas de España 2020-2023. Banc d’Espanya, 11-12-2020).

(Escenari suau: evolució controlada de la pandèmia i adaptació àgil dels agents econòmics a l’evolució de la pandèmia. Escenari central: nous brots moderats amb mesures semblants a les recents, alhora que es mantenen asimetries sectorials en el camí de la recuperació. Escenari sever: rebrot intens de la pandèmia en un curt termini i enduriment deles mesures de tancament i de recuperació més limitada).

Unint aquestes previsions amb els problemes assenyalats el que s’obté és un context complicat. L’economia espanyola va entrar debilitada en el nou escenari delimitat pel virus, un escenari que l’aboca a una situació de caiguda mentre arrossega un llast d’insuficiència, cosa que posa de manifest un panorama molt molt complicat.