Algunes coses han canviat. La primera crisi va ser financera, que ja sabem que duren molt, i l’altra, la de la covid-19, és fonamentalment d’oferta, que potencialment és ràpida de recuperació. Les accions que s’han pres per sortir de la recessió també han estat molt diferents. El que sí que es fa difícil és baixar a la classe d’economia financera i dir-los que el tipus d’interès nominal mai pot ser menor a zero. Això fins ara era un axioma i ara ja no es por dir. El bo espanyol a 10 anys està per sota de zero i et canvia completament la perspectiva. La manera d’explicar macroeconomia i economia monetària és diferent. Hi ha altres aspectes de l’economia que no han canviat.

Allò bàsic com la productivitat no s’ha modificat perquè segueix depenent dels factors de sempre, com ara el capital humà, tecnològic o físic, però en proporcions que són diferents de fa uns anys. També ha fet un gir el concepte de la política monetària.

Aquesta visió del deute públic que ara és nova per a molts països no ho és tant per al Japó, perquè acumula moltes dècades amb el 230% de deute públic sobre el producte interior brut (PIB). A Itàlia, per exemple, representa el 130%.

Sí, però amb moltes condicions. Al Japó es poden mantenir aquests nivells de deute perquè la majoria depèn dels mateixos nacionals del país. La pregunta és si es poden mantenir aquests nivells si està en mans d’inversors estrangers en proporció molt elevada. Tampoc no queda tan clar que altres països puguin seguir els passos del disciplinat Japó. La meva impressió és que aquesta entrada de deute brutal que està tenint Espanya per la pandèmia se situarà entre el 120 i el 128% del PIB –i a altres països europeus, per sobre del 140%–, no és podrà aguantar a llarg termini. Necessitem un pla urgent per dir als inversors que ja sabem que això no és sostenible a llarg termini.

Ara mateix, la conseqüència no és significativa, ara cal endeutar-se per fer front a la pandèmia. El problema és saber les implicacions que tindrà l’endeutament per als tipus d’interès futurs. Perquè no és el mateix que se surti a fer una emissió nova amb el 60% de deute sobre el PIB o que es tiri endavant una emissió nova amb el 140%. El nou deute no es podrà col·locar. És urgent posar en marxa un pla i que els inversors el vegin raonable. Pensem que gran part del deute públic espanyol està en mans d’estrangers. El Banc Central Europeu en controla entorn del 30%. I quan aquesta institució financera digui prou el 2022 llavors hi haurà un problema molt greu.

Fins al 2007-2008 dèiem que existia un tipus d’interès natural que estava entorn al 5%. Aquest era el número que tothom tenia al cap per fer qualsevol càlcul, com per exemple saber si la inversió seria rendible o no. Ara això ha canviat molt. Llavors es va començar a parlar d’un 3% i fins i tot percentatges molt més baixos.

Evidentment això afecta directament el negoci bancari, que ha de reconvertir-se totalment. Canvien el seu negoci per serveis tipus Amazon, és a dir: jo et serveixo un paquet, si tens més necessitats tens un altre paquet que és una mica mes car, i així anar pujant. I després hi ha el cobrament de comissions.

N’hi haurà més perquè la mateixa dinàmica del mercat bancari porta cap aquí. I perquè el BCE vol que n’hi hagi més. Ara els bancs, en no tenir rendibilitat, no tenen cap altra opció que seguir amb les fusions. Busquen reduir costos, però per fer-ho es necessita una justificació i la més senzilla és buscar sinergies.

Aquí tenim un gran dubte perquè és cert que molta gent ha estat estalviant per la por de perdre la feina i per la incertesa sobre el seu futur. Ara l’estalvi s’ha disparat clarament. Hi ha experts que diuen que hi ha la possibilitat que això generi inflació perquè de sobte tothom es podria tirar a la compra i llavors les empreses no podrien fer front a la producció. Jo no tinc la sensació que pugi la inflació. Si hi ha una recuperació de la feina, és a dir, si els 700.000 ERTO que hi ha ara no es converteixen en ERO, sí que podrem veure un impuls del consum mol significatiu quan s’acabin totes les restriccions de mobilitat. La Xina ha fet una V perfecta. La recuperació vindrà sempre que la demanda sigui similar a la precrisi. Si no, aquest estalvi que es transforma en consum simplement substituirà alguns que no podran consumir perquè no tindran renda.

Ens estem movent entre els molt optimistes, que parlen del 7%, i els més realistes, que creuen que serà d’entre el 4 i el 4,5% d’augment.

Vam canviar el xip quan Europa va dir que ens tocaven 140.000 milions per la digitalització i l’economia verda. Molt bé, però això és un desig perquè la realitat és molt diferent, ja que cal tenir la capacitat suficient per aprofitar això. En termes d’energia renovable, sí que tenim empreses que tenen experiència, són potents i competitives internacionalment. En el tema digital tenim unes infraestructures de telecomunicacions molt bones, de les més potents del món, però no hi ha res més. No produïm xips, ni material per fer ordinadors, no som una potència en intel·ligència artificial. Val la pena posar-se en sectors on no es té cap avantatge competitiu? O és millor dedicar-se a aquells sectors on ja es té una certa experiència com ara les renovables?

Sempre es diu que cal un canvi de model productiu, però quan l’atur puja al 25% el que cal amb urgència és donar feina als aturats. Els ERTO han estat molt positius per mantenir la renda de les famílies i per tant el consum no ha caigut tant, però alerta, un ERTO significa lligar un treballador amb una empresa que segurament ja no serà viable, que està en un sector on no hi ha possibilitats de continuació. I, per tant, aquest ERTO, que té una finalitat positiva, també té un vessant negatiu, que és aturar la destrucció creativa que una empresa necessita per modificar els llocs de treball i moure’s cap als sectors més competitius. Tu pots voler canviar el model productiu però a còpia de BOE no s’arregla res. Només es podrà canviar a còpia de modificar els incentius perquè la gent es dediqui a activitats empresarials i sobretot millorar l’educació i canviar la visió que tenim dels empresaris, hem d’estimular la formació professional i fer canvis estructurals: mercat de treball, pensions, etc. Estan molt bé l’economia i la digitalització però tenim molta feina endarrerida.

Crec que han passat les dues coses. Tal com diu el ministre de la Seguretat Social, de sobte trobar-te amb milions d’expedients que administrativament han de seguir uns processos és molt complicat. Crec que ha estat més èxit que fracàs, però evidentment hi ha hagut un embús considerable.

Home, fa riure una mica. Comparativament amb altres països, el cas espanyol és depriment. I el pitjor de tot és quan es prenen decisions no basades en l’evidència que afecten molts sectors i als quals no els estàs donant suport. Aquí a Catalunya ho hem viscut. Amb els casos dels gimnasos ha estat terrible. No hi ha cap justificació que siguin focus de contagi. I als restaurants, si es compleixen les normatives, crec que no hi havia cap problema. Després et diuen que es donarien ajudes, però la realitat és que hi havia recursos totalment insuficients que es van acabar amb 10 minuts.

És difícil de preveure amb tanta incertesa. Potser s’arriba al 25%, però cal que passi més temps. Ara hi ha molta gent en ERTO. És possible que molts d’ells no tornin als llocs de treball que tenien.

Res. Són allà. Per què no els donem formació? Què és el que necessiten per tornar a encaixar en una economia més digital? Ja hi hauria d’haver un pla nacional de formació especialitzat per a la gent en ERTO. Aquestes persones, que estan cobrant, haurien de poder estudiar, fer alguna cosa, per a la societat però sobretot per a elles mateixes.

És veritat que l’atur juvenil és el doble d’alt a Espanya que en la mitjana de l’OCDE. Però la taxa d’atur general també és el doble més alta. El nostre problema és l’atur general, que és un problema gravíssim de desocupació estructural que no aconseguim resoldre. Si un graduat que va acabar el 2008 arquitectura no troba feina, passa 10 anys i quan comença a sortir-li algun projecte ve una altra crisi, llavors el jove ho tindrà molt difícil. Ho passarà molt malament. Sabem d’estudis d’economia que diuen que, a tots els joves que entren en el mercat de treball deprimit, els afecta durant tota la resta de la seva vida laboral. I a més, amb el 128% de deute respecte al PIB, ells seran els que hauran de pagar el sobreendeutament. Serà molt greu per a aquests joves.

A poc a poc s’ha anat formant la idea col·lectiva que tenen massa poder. I els governs estan calant molt clarament que aquestes empreses no paguen els impostos que han de pagar. I també que hi ha diverses investigacions que diuen que la competència en sectors tecnològics ha disminuït. Darrerament ja s’està parlant d’intentar dividir Facebook entre WhatsApp i Instagram, perquè no puguin compartir dades. A Europa ja no haurien de poder compartir dades perquè la UE els va dir clarament que podien anar junts però no els permetria la compartició del creuament de dades. Què ha fet Facebook? Doncs passar-s’ho pel forro. És evident que cal fer alguna cosa per treure tant poder a aquestes grans empreses. L’opció de partir empreses o impedir que aquestes companyies segueixin comprant altres firmes per encara créixer més ja s’hauria hagut de fer abans.

Quan hi va haver l’atemptat terrorista a les Torres Bessones de Nova York, es va dir que el sector de l’aviació estava esfondrat, que la gent no tornaria a viatjar, que s’acabarien les vacances innecessàries, etc. El 2019 s’havia multiplicat el nombre de viatges aeris per 10 o 12. Tinc la sensació que quan acabi la pandèmia es tornarà a la normalitat tal com la coneixíem. A mesura que la vacuna vagi fent efecte, la gent s’anirà oblidant de les restriccions a l’hora de volar. Fins i tot aquest malson quedarà en la memòria llunyana. Crec que es tornarà a viatjar per motius de turisme més o menys com abans. L’experiència del turisme és una experiència personal, no es pot viure digitalment.

El nombre de viatges de negocis sí que caurà molt perquè hi ha moltes reunions que es podran fer de forma virtual. A Barcelona el turisme de negocis tindrà una reducció dramàtica.

Crec que el Mobile es tornarà a fer i amb força perquè és un sector que necessita la presència física. És una manera de poder tenir relacions amb els directius de les grans companyies, i un vol que se’l vegi des de tot arreu perquè aquest congrés té molta difusió. Altres congressos, com ara els mèdics, sí que es veuran afectats negativament durant molts anys.

En principi l’obra nova es va veure afectada per 15 dies de paralització. S’ha vist més estroncada la compravenda perquè va tancar durant més setmanes. Tot i així, l’obra nova s’està reduint. També és veritat que les compravendes ja van caure el 2019 gairebé un 4%. I ara per la pandèmia han baixat molt més. La tendència era que el mercat estava molt madur i necessitava un canvi. Ara la demanda vol cases més grans, que hi hagi jardí, que hi hagi terrasses i finestres grans per la por de nous confinaments. Avui hi ha un canvi clar de la demanda. Amb l’impuls del teletreball s’està modificant també la ubicació, que fa que Barcelona no tingui tanta demanda en benefici de localitats a 40 quilòmetres de la capital.

A Barcelona està baixant un 7-8%, igual que a Madrid, València o Bilbao. Però segons les dades de veritat del mercat, el preu per metre quadrat a Barcelona està baixant molt poc. El propietari està ajustant però el preu final no està disminuint gaire. La rendibilitat a Barcelona segurament augmentarà una mica, fet que seria positiu, perquè la inversió podria generar més oferta i a les zones de 30-40 quilòmetres de Barcelona la rendibilitat baixaria. Es necessita un parc de lloguer molt més gran.

Sembla que sí. Però crec que és un error prendre decisions permanents davant una situació transitòria. Té molts efectes col·laterals que cal estudiar molt bé abans de generar un dret definitiu. Espero que surti bé.

Aquest és el problema. Podem recordar l’any 2007 quan el president Zapatero va llançar la idea de la dependència. El BOE ho aguanta tot. Però després es va veure que era una vergonya absoluta perquè no hi havia els recursos perquè aquest dret es pogués fer realitat. Va ser un incompliment flagrant perquè estava escrita la llei, i no es va complir. Això és el pitjor que pot passar. Espero que amb l’ingrés mínim vital no passi també el mateix. Com pot ser que una societat, que un govern, pugui donar drets sense saber si els podrà pagar. I més quan ja s’havia dit en el seu moment que no hi hauria recursos per tirar endavant aquesta mesura.