Àmbit intrapersonal.

Però també pot ser que no hàgim après res, i ens hàgim quedat en la queixa constant.

Àmbit interpersonal.

Però pot ser que ens hàgim tancat en el nostre món de manera egoista o incomplint les normes del confinament.

Àmbit professional.

Però en l’àmbit professional hi ha persones sense responsabilitat i persones amb responsabilitat sobre persones. La qüestió que ens hem de plantejar és: què ha passat amb el lideratge durant la pandèmia? Jo he vist lideratges que s’han ajustat mínimament a les noves circumstàncies (aplicar el teletreball o gestionar equips en remot) i lideratges que han entès que calia liderar de manera molt diferent perquè les necessitats eren molt diferents. A aquests últims, jo els he batejat com a lideratges en clau femenina (sense referir-nos, òbviament, al concepte home-dona).

I quines han estat aquestes claus?

1. Primer el primer: vetllar per la salut.

2. Gestió de les emocions: entendre i facilitar l’expressió de la por, la ràbia, la tristesa.

3. Interès real per escoltar i saber com estaven les persones.

4. Proximitat, virtual o física, segons s’hagi pogut.

5. Parlar molt amb les persones col·laboradores, no només per saber com anaven els resultats econòmics.

6. Confiar i generar confiança.

7. Reconeixement constant i sincer.

La necessitat de remuntar econòmicament els negocis és imperativa però no ho és més que la necessitat de cuidar les relacions. A aquesta cura és a la que ens referim com una mirada femenina en la manera de liderar.

Les preguntes són: hem estat a l’alçada com a “persones que gestionem persones”? Hem après i aplicat paciència, escolta, generositat, compassió i comprensió?

Més ens val que sigui així. Perquè, possiblement, el pitjor està per arribar. Som moltes les persones que ens reconeixem cansades, aclaparades, irritades... Però, si estem liderant equips, hem d’estar preparades per acompanyar-los en aquest tram final. Ens toca liderar quan les tropes estan ja esgotades.

Edith Cavell, la infermera que va salvar desenes de vides durant la Primera Guerra Mundial, va dir: “No puc parar mentre hi hagi vides per salvar.” Necessitem líders amb aquesta forta motivació per ajudar els altres. És moment de continuar empenyent sense defallir. De “salvar” estats d’ànim, esgotaments i crisis per connectar-los amb l’oportunitat i l’esperança. És moment d’impulsar, animar i també de somriure... I, quan sentim que les forces flaquegen, serà moment de mirar-nos compassivament, de perdonar-nos i fluir.

Si ho estem fent així, potser som ara millors persones... i potser, només potser, aquesta pandèmia haurà estat el millor regal de l’any 2020.