L’enrenou quotidià que ha generat la pandèmia ho ha tapat gairebé tot, però els terminis corren i la destinació final dels 140.000 milions d’euros dels fons europeus denominats Next Generation UE (NGEU) a poc a poc va traient el cap en el relat de l’actualitat política i econòmica. Destinats en principi a inversions verdes i a digitalització, i amb poc més de la meitat a fons perdut, els nous fons europeus s’estan convertint en el nou objecte del desig.

Els projectes concrets s’han de presentar fins a l’abril i han de passar un primer sedàs del govern espanyol i una tria final de Brussel·les, però fa dies que hem començat a sentir els arguments dels que es posicionen per captar el major tros possible del pastís. Duna banda, tenim les reticències de les pimes, que temen que majoritàriament els nous fons aniran a parar a les grans empreses. De fet, són aquestes les que concentren la major part de la inversió privada en R+D, de la qual obtenen sucosos beneficis fiscals que els rebaixen més que a ningú la quota a pagar en concepte de beneficis fiscals. Sembla que Endesa, Iberdrola, Inditex, Repsol i El Corte Inglés ja han anunciat projectes milionaris. Hi ha qui torna a fer servir allò de reforçar els “campeones nacionales”, terminologia de vell tuf aznarista, però que mai no ha deixat de ser vigent.

Hi ha qui reclama els fons per acabar les infraestructures pendents, com el corredor mediterrani i tota la resta de carreteres, desdoblaments i similars. És cert que els trens de mercaderies realment disminueixen les emissions de gasos respecte al transport per carretera, però aquests beneficis ambientals són difícils de justificar per crear infraestructures de transport d’altra mena. En tot cas, servirien per millorar el funcionament de les ja existents, des de l’electrificació dels ports fins a l’establiment d’una xarxa eficient de punts de recàrrega de vehicles elèctrics.

Finalment, hi ha qui simplement reclama els diners per salvar les empreses dels sectors més afectats per la pandèmia, com el petit comerç no alimentari, la restauració i l’hostaleria. Però malgrat el migrat suport directe que el govern espanyol ha donat a aquests sectors -a diferència d’Alemanya o França- els fons no estan creats, en principi, per a això.

La forma com finalment es reparteixin els fons NGEU, incloent-hi el vessant territorial, ens donarà una idea, no només de l’equilibri de poders a l’Estat espanyol, sinó de l’eficiència efectiva d’aquests recursos extraordinaris. Caldrà seguir-ne l’evolució.