Per què no venem o tanquem l’empresa?, per què val la pena continuar sent família empresària?, per què continuem fent negoci junts?, per què no trossegem l’empresa i ens la repartim? A part de guanyar diners, quines són les prioritats de la família en relació amb l’empresa? Com més transcendent sigui la resposta, més sòlida és. Amb relació a aquest tema, val la pena veure l’entrevista de Jordi Évole a Cristobal Colón, fundador de La Fageda. Cada cop té més pes el concepte de llegat: un patrimoni rebut per gestionar-lo de manera temporal amb l’objectiu de traspassar-lo engrandit a la següent generació. Aquest concepte està molt bé, però s’ha d’evitar l’obstinació de continuar amb l’empresa, s’ha de fer que de tant en tant aporti avantatges: “Continuar és una opció, no una obligació.” La missió té a veure amb el que Ivan Lansberg anomena somni compartit: “Una visió col·lectiva del futur que inspira els integrants d’una família a comprometre’s.” Ha de revisar-se de manera periòdica per mantenir-lo atractiu.

Com seran l’empresa i la família en la següent generació? Quants membres de la família hi treballaran? Qui la dirigirà? Quants seran accionistes, rendistes o implicats? La unitat de temps és la generació; és cert que el pla estratègic de l’empresa a tres anys ja es considera a llarg termini, i que amb la pandèmia no es pot fer de més temps; però la família empresària ha de pensar per a un període de 25 anys. S’ha de desenvolupar una visió clara i compartida, que entusiasmi els accionistes actuals i futurs.

Diuen que, quan a un integrant d’una família empresària li varen demanar quins eren els seus valors, va respondre que “un moment”, se’n va anar i va tornar amb la llista d’accions de borsa. El patrimoni familiar inclou més que els béns físics i econòmics. Els valors són la brúixola que indica el nord en la presa de decisions. Aquests moments de pandèmia afloren i conformen els reals. Molts valors s’aprenen des de petits a casa: disciplina, austeritat, esforç... En el grau en què es comparteixen formen la cultura familiar. Els dels fundadors poden ser molt forts, i els dels germans, molt coincidents, ja que han mamat de la mateixa teta; però a mesura que la família creix la tendència és que es vagin diluint. Igual que amb les plantes, necessiten atenció i cures si no volem que morin. La millor manera de transmetre els valors és mitjançant l’exemple. Hi ha dos valors molt importants per garantir al màxim la continuïtat de la família empresària: l’orgull de pertinença i l’esperit emprenedor. Aquest últim és molt necessari en els temps actuals. És la capacitat d’aportar una visió innovadora necessària per a la regeneració estratègica que permetrà adaptar-se als canvis. L’empresa va començar per l’emprenedoria d’algú, si es perd aquest esperit morirà. Quan el servei militar era obligatori, a la cartilla de llicenciament s’indicava “valor: se li suposa”; en la família empresària els valors no es poden suposar, han de ser reals, viscuts i compartits.

Debatre amb la següent generació, i amb els afegits, el futur, la missió, la visió i els valors pot requerir temps, però és una oportunitat per aclarir i en el seu cas enfortir la vinculació amb l’empresa i el seu futur. Han de connectar emocionalment amb tots els integrants de la família empresària, i per això és necessari que participin en la seva elaboració i revisió. I en aquests moments pot ser imprescindible i una gran oportunitat per implicar-hi la següent generació.