Falten 10 dies per a la presa de possessió del demòcrata Joe Biden com a 46è president dels EUA, un compte enrere ple d’incerteses després del trist episodi de l’assalt al Congrés encoratjat per la Casa Blanca. En 10 dies, només, poden passar moltes coses, inclosa la decisió de les cambres d’activar un procés exprés de destitució de l’encara president per haver incitat els seus seguidors a la insurrecció.

Arran d’aquest caòtic final de mandat, observadors i comentaristes han constatat la fragilitat de la democràcia nord-americana, soscavada per abusos continuats de poder i una estratègia de deslegitimació i menyspreu constants de les institucions, dels rivals polítics i del mateix procés electoral, que va portar Trump a no acceptar els resultats de les presidencials fins al punt d’intentar anul·lar-los mitjançant la força. També han destacat el fracàs de les polítiques contemporitzadores, que, lluny d’apaivagar la fera, s’han mostrat inútils a l’hora de frenar a temps la deriva incendiària que, des del minut u, Trump va imprimir a la seva presidència. Al president se l’ha deixat arribar massa lluny.

I hi ha, encara, en els fets de dimecres al Capitoli una altra constatació amarga. La presència de banderes de la confederació esclavista enmig de la massa nacionalista i ultradretana que va envair la seu del poder legislatiu és un dolorós recordatori de la pervivència del supremacisme blanc, que Trump s’ha dedicat a alimentar durant els seus quatre anys a la Casa Blanca. El racisme –el 2020 n’ha donat prou exemples– continua impregnant bona part de la societat nord-americana, tot i els intents de Biden de reduir-lo a una minoria extremista i fanatitzada. “Les escenes de caos al Capitoli no reflecteixen els autèntics EUA, no representen el que som”, va assegurar després que els trumpistes interrompessin la sessió per certificar la seva victòria electoral, emparats en una passivitat policial inimaginable en una protesta de ciutadans negres.

Alguns líders pels drets civils han criticat aquesta reacció del president electe i l’han instat a reconèixer l’abast de desafiaments històrics com ara el racisme i a no considerar-los marginals. “És hora que afrontem aquesta veritat desagradable, deixem que ens penetri fins al moll de l’os i ens porti a l’acció”, va reclamar a The New York Times la columnista Roxane Gay.

El moment no pot ser més propici, després que les eleccions de Geòrgia hagin donat a Biden el control del Senat federal i via lliure per aplicar la seva agenda sense dependre de transaccions amb els republicans. Amb els poders executiu i legislatiu a les mans –a la dreta li queda l’influent reducte del Tribunal Suprem per a almenys un parell de dècades–, el futur president tindrà la urgència d’abordar els reptes immediats, especialment frenar l’expansió de la pandèmia i accelerar la reconstrucció de l’economia devastada pel pas de la Covid-19. Però no podrà defugir el de la desigualtat racial, la ferida oberta dels EUA, si vol cohesionar un país fracturat i preservar l’ordre democràtic que els quatre anys de Trump han rebregat i portat fins al límit de l’abisme.