Fa uns dies que ha arribat a la impremta el segon i definitiu volum de Tot el teatre, de Joe Orton (Prometeu Edicions), que ha traduït el dramaturg Marc Rosich. Avui es coneix molt poc aquest dramaturg proletari amb un final tan sorprenent com les seves comèdies, víctima d’un crim passional als 34 anys. A Joe Orton (1933-1967), se’l relaciona amb Oscar Wilde per la seva esgrima dialèctica. També la seva homosexualitat va ser un element constant d’amenaça i és a través del teatre que construeix dispositius amb punts d’escàndol per retratar la societat anglesa del moment. Però Orton sorgeix del món proletari.

La traducció que n’ha fet Rosich prova de presentar un text ja molt orientat a l’escena. Ell confia que aquesta nova publicació desperti cert interès, però a mitjà termini, perquè la situació de la cartellera actual, que recupera les produccions ajornades des de la primavera passada arran de la pandèmia, sembla poc predisposada a fer-ne una peça nova en breu. Per Rosich, encara no s’és conscient de “l’efecte dominó, o, més ben dit, de l’efecte tsunami en les properes temporades”. A Catalunya, s’ha representat Orton de manera puntual. El 1987, Mario Gas va dirigir al Condal What the butler saw, que van titular Ai, doctor, quina neurosi! (Rosich proposa Pel forat del pany per al mateix títol). El traductor recorda que, lamentablement, no va complir amb les expectatives esperades. Dos anys més tard, el Centre Dramàtic de la Generalitat va presentar El botí amb Muntsa Alcañiz, Miquel Górriz, Carles Fernández i Pep Minguell., estrenada el 1989 i gravada després per a la televisió. Una dècada més tard, Emilià Carilla va impulsar Entertaining Mr. Sloane, que es va poder veure a l’Artenbrut i, posteriorment, a la Sala Muntaner.

Rosich considera que sí que hi ha una certa tradició de fer Orton a Catalunya, tot i que hagin passat 20 anys sense cap producció professional. “Sé que hi ha hagut gent interessada a muntar-ne”, diu. La publicació, doncs, vol corregir aquest buit. Fins ara només hi havia The ruffian on the stair (en la col·lecció de l’Institut del Teatre) i una edició de Botí a l’editorial valenciana Bromera. En el primer volum de Tot el teatre hi ha la versió original d’El bergant al replà (1964), Entretinguem el Sr. Sloane (1964) i Botí (1966). El segon volum, que apareix al març, inclou la resta d’obres, What the butler saw, The good and faithful servant (El criat fidel), The Erpingham camp (El camp Erpingham) i Funeral games (Jocs fúnebres). L’obra que ha acabat transcendint més, What the butler saw, es va estrenar després de la mort de l’autor i es considera “la culminació del seu estil, rocambolesc i absurd”.

Quin és el valor de l’obra de Joe Orton? Rosich lamenta que se’l menystingui pel seu gust per la comèdia, perquè “ell se serveix dels mecanismes de la comèdia per fer teatre polític de denúncia d’un món regit per l’abús i els interessos”. Pel traductor, hi ha una connexió directa entre la seva obra i comèdies com La importància de ser Frank. John Lahr, el seu biògraf, el va definir com “l’Oscar Wilde de l’estat del benestar”. Al gust per l’aforisme, hi afegeix un llenguatge pop, que “beu del món de la publicitat i del nou llenguatge dels mitjans de comunicació: és un Oscar Wilde d’extracció obrera”.

La col·lecció Pandora presenta l’obra en l’idioma original i en català. L’editor Xavier Arola vol posar a disposició del lector català textos d’autors que costin de trobar. A Pandora, també s’hi pot trobar tota l’obra dramàtica de Natalia Ginzburg i títols de Dario Fo, Alda Merini i Hilda Hilst, així com l’antologia poètica de Paulo Leminski. Arola vol que la traducció sigui d’algú que n’hagi quedat atrapat. Rosich reconeix que la versió televisiva i la peça de Carilla el van “marcar”. La fórmula bilingüe ha estat un repte: “M’ha fet explorar els marges de la literalitat, l’equilibri entre ser fidel a les paraules de l’autor i poder ser prou flexible per fer funcionar l’artefacte teatral”, explica. Traduir Orton és tan difícil com traduir Oscar Wilde, pel nivell del llenguatge i l’ús continu d’aforismes, però també és tan difícil com quan tradueixes l’humor de les obres de Shakespeare.” Un altre punt de relació entre Wilde i Orton és la seva homosexualitat amagada (fins al 1967 no es va despenalitzar parcialment l’homosexualitat al Regne Unit). Orton mai l’explicita, però sempre hi és implícita, “com en una olla de pressió a punt d’esclatar, sempre hi ha sobreentesos, en què denuncia una societat que no deixa que les pulsions sexuals homosexuals es mostrin amb naturalitat”.

Harold Pinter i Joe Orton van coincidir en la cartellera. Si Pinter deixava pauses perquè fos l’espectador el que intuís quina relació tenien els personatges, segons Rosich, Orton fa servir l’estratègia contrària: “Tot és pretesament explícit, mostra l’artifici teatral en el seu traç més gruixut. Allà on Pinter fa servir la insinuació i el silenci, Orton fa servir rèpliques depravades que descol·loquen i que agafen per sorpresa l’espectador, que no pot fer res més que riure davant el despropòsit.”

Aquesta comicitat mordaç, alhora, l’emparenta amb el teatre de l’absurd de Ionesco: “Els personatges es veuen atrapats en un món de regles absurdes i artificioses, però que ells assumeixen amb màxima naturalitat i fins a les darreres conseqüències.”

L’univers que es mou per les clavegueres d’Orton, el reprèn posteriorment Copi, ja com a autor obertament gai. Per Rosich, Wilde, Orton, Copi i Ocaña (el dramaturg va estrenar Copi i Ocaña al purgatori al Tantarantana) són icones de la lluita d’un col·lectiu per buscar referents i alhora mostrar-se i explicar-se davant la resta de la societat.

Rosich considera que el teatre d’Orton és sobretot dialèctic, “d’esgrima teatral, i és allà, en l’ús de la paraula, on és esmolat”. De fet, en les primeres peces se’l criticava perquè no hi havia acció, tot es basa en personatges que seien a parlar. A Botí (amb una rocambolesca estratègia per amagar un cadàver davant del públic, però d’amagat de l’inspector), inicia recursos de fusteria vodevilesca. L’humor de slapstick i les regles de la comèdia de portes es repetiran a What the butler saw, “però les escenes sempre es veuen regides pel cop de fuet i la llengua esmolada de les rèpliques”, sentencia el traductor. Els seus personatges creen realitats a partir del que fantasiegen amb els mots.

Les raons del crim

Kenneth Halliwell va escriure una nota abans de suïcidar-se en què confessava que havia esclafat el cervell de Joe Orton, de qui havia estat amant i mentor: “Si llegiu el seu diari, ho entendreu tot.” I hi afegia, en una postdata: “Sobretot les darreres pàgines.” El pòrtic d’Isaías Fanlo arrenca pel final. Posa en antecedents com Joe Orton va acabar esdevenint un autor reconegut, gràcies a les bones crítiques de Botí. El seu deixeble el va acabar superant i –probablement el que li va doldre més– el va acabar arraconant. Halliwell, “amb una aura de dandi i un cert aire d’Oscar Wilde”, havia instruït el jove d’extracció obrera, que es mostrava prolífic i amb una carrera sense límit. Rosich recorda que quan va morir estava escrivint el guió del que seria el segon film dels Beatles. Halliwell tenia un ànim depressiu i la promiscuïtat d’Orton va fer aflorar en ell un deliri conspiranoic.