No ho tindrà gens fàcil Giuseppe Conte per continuar governant Itàlia, aquest cop en minoria, després d’haver perdut el suport del més petit dels quatre socis de la seva coalició, el partit Itàlia Viva, liderat per l’ex-primer ministre Matteo Renzi, molt crític amb la gestió de la pandèmia i de les ajudes que han d’arribar del fons de recuperació europeu. Conte ha arrencat, aquesta setmana, una precària majoria al Senat per evitar el col·lapse, afegint als vots dels seus aliats (Partit Demòcrata, Moviment 5 Estrelles i els progressistes de Lliures i Iguals) els de cinc senadors del grup mixt i dos de Força Itàlia, la formació de Berlusconi. El govern italià se salva de moment, però queda en una situació extremadament vulnerable, amb una defensa inestable per resistir nous embats.

Tot i les consideracions legítimes que pugui esgrimir Renzi per obrir una crisi política d’aquestes dimensions, costa d’entendre l’última maniobra del senador florentí en plena emergència sanitària i econòmica nacional –Itàlia és el segon país europeu en nombre de morts per coronavirus–, si no és per satisfer les pròpies ambicions de poder.

Ajuda a captar l’abast de la jugada repassar la trajectòria de l’impetuós ex-primer ministre del Partit Demòcrata (PD), conegut en els seus inicis com Il Rottamatore (el desballestador) per la ferma determinació a passar per damunt d’aliats i rivals per imposar el seu impuls modernitzador. Després d’apuntar contra la vella guàrdia postcomunista del PD, el 2014 apunyala el seu company de files Enrico Letta per treure-li de les mans el timó del govern tot prometent reformes de caràcter social-liberal. Tres anys després, però, ha de dimitir per un error de càlcul en haver lligat la seva sort personal a un referèndum constitucional que va acabar perdent, i va ser substituït per Paolo Gentiloni. A les següents eleccions, el març del 2018, el PD queda tercer i Renzi, encara secretari general, renuncia al càrrec després de decidir el pas a l’oposició. Però, orfe de protagonisme, surt de l’ombra l’estiu del 2019 per desmuntar els plans del llavors home fort del govern, l’ultradretà Salvini, de forçar eleccions i alliberar-se dels socis del Moviment 5 Estrelles. L’encara senador del PD ordeix un pacte entre el seu partit i els de Grillo que aconsegueix la triple carambola d’avortar l’avançament electoral, deixar fora de joc Salvini i salvar el coll a Conte, que dirigirà ara la nova coalició grillini-PD. Faltava encara treure l’última carta: Renzi obre una escissió en el PD creant Itàlia Viva per assegurar-se la clau de l’estabilitat del nou govern. Una clau que ara acaba de fer servir retirant el suport a Conte... sense tancar la porta a un eventual retorn. Sempre el càlcul, la intriga, el tacticisme. És el modus operandi d’un admirador confés de Maquiavel que no es resigna a deixar que l’actualitat política italiana s’escrigui sense ell.