Draghi inicia avui els contactes per formar un nou govern a Itàlia
S’espera el suport del centreesquerra i Berlusconi, mentre l’extrema dreta i el M5E s’ho rumien
Triomfa l’operació de Renzi per posar l’excap del BCE al timó
La crisi de govern a Itàlia enceta una nova etapa: la de l’operació Mario Draghi. Matteo Renzi va fer caure el govern de Giuseppe Conte que ell mateix havia engendrat i ha dificultat qualsevol acord per formar-ne un altre. Exhaurida la via d’una entesa entre partits per formar un govern sense anar a eleccions, dimarts al vespre va arribar l’anunci que les elits econòmiques italianes feia mesos que vaticinaven: Draghi seria l’escollit per liderar un govern “tècnic”.
Ahir l’exbanquer va acceptar l’encàrrec “amb reserves”, que vol dir que primer ha d’obtenir el suport necessari dels partits: inicia una nova ronda de consultes. Tots els partits –excepte la petita formació de Renzi, entusiasta, i la de Silvio Berlusconi, oportunista– han de decidir si donen suport o no a Draghi. La decisió, sigui quina sigui, erosionarà el Moviment 5 Estrelles (M5E) i el centreesquerra. I, en menor mesura, l’extrema dreta.
L’expressió “govern tècnic” és un eufemisme dels grossos. No existeixen els governs que no siguin polítics: tots els executius responen a uns interessos i fan política. La qüestió és: què passa quan uns interessos molt importants, com en aquest cas els dels grans poders econòmics, no se senten representats del tot amb cap partit? Doncs es pot fer una operació com aquesta. Les grans patronals –i els despatxos de Brussel·les– tremolaven davant la possibilitat de no poder controlar on anirien els fons europeus que rebrà Itàlia per la crisi de la pandèmia. Els 5 Estrelles no se sap mai per on poden sortir i l’extrema dreta ja es veia al govern de nou.
L’operació Draghi feia temps que es gestava, però l’aparició en joc dels fons europeus va fer que Renzi, peó polític de l’establishment econòmic, mogués fitxa ara. I sense cap excusa convincent per provocar la ruptura del govern.
Renzi sempre pacta cap a mà dreta. A Itàlia, i a fora. Les seves passes estan ben calculades i difícilment exposaria Draghi a una situació que no tingués prou planificada. La tardor passada hi va haver uns moviments que van passar desapercebuts i que ara cobren més sentit: la mà dreta de Matteo Salvini, Giancarlo Giorgetti, es va reunir amb exponents de la CDU alemanya de Merkel per acordar unes vagues “qüestions lligades a l’economia”.
Pacte amb Salvini
El cas és que posar Draghi al capdavant del govern d’Itàlia afectarà la resta de la Unió Europea, i és factible creure que Renzi ha tingut suports més enllà dels evidents –els poders econòmics italians– per portar a terme l’operació.
De moment, la dreta i l’extrema dreta no s’hi posen del tot d’esquena, a Draghi, i opten per la prudència. “No tenim prejudicis”, diu Salvini. Fonts properes a un Conte dolgut han filtrat que Renzi ja hauria pactat amb Salvini no oposar resistència a Draghi, tal vegada en forma d’abstenció. Els propers dies sortirem de dubtes.
LA FRASE
El candidat de l’‘establishment’ econòmic
Alba Sidera GallartMario Draghi és l’home que fa pujar la borsa i baixar la prima de risc només de dir que accepta l’encàrrec d’intentar formar un govern. Perquè és el candidat dels mercats, del poder financer, de les elits econòmiques. El líder que tot l’establishment demanava a crits per posar ordre al país i, sobretot, gestionar els fons europeus. L’operació pot recordar la que va col·locar Mario Monti al capdavant del govern d’Itàlia després que Brussel·les perdés la paciència amb Silvio Berlusconi. Però Draghi és un personatge molt més potent –en tots els sentits– que l’anodí Monti, que era més semblant a un funcionari obedient que a un cap de govern que pugui despertar respecte.
L’expresident del BCE va néixer a Roma fa 73 anys i ha fet carrera als llocs més alts on podia aspirar. Discret, fred i pragmàtic, té bona relació amb totes les esferes del poder, també el Vaticà. Amant de les privatitzacions, ha estat dirigent de Goldman Sachs i els seus entusiastes el defineixen com “el salvador de l’euro”. A Itàlia, un país acomplexat davant d’Europa, que arrossega la sensació de no ser valorat com es mereix, té el prestigi que dona haver estat algú important i respectat pels poderosos.