Sense haver sortit totalment de la segona onada de la pandèmia ens veiem actualment immersos de ple en una preocupant tercera onada. I això sense que l’economia s’hagi pogut beneficiar econòmicament del sempre positiu mes de desembre, i enmig d’un context amb negatives dades sanitàries internes, estatals i europees, acompanyades de dures restriccions. La tempesta perfecta! Les tres onades viscudes fins ara presenten singularitats pròpies que les fan relativament diferents, i no només pels trets de la mateixa pandèmia sinó, també, per l’impacte social i, sobretot, per la incidència sobre empreses i autònoms. Econòmicament, doncs, la tercera onada no serà igual que les anteriors. Les empreses i autònoms, sobretot dels sectors més castigats pel que fa a activitat, estan molt afeblits. Sense o amb pocs ingressos, endeutats, amb problemes de liquiditat i, sobretot, de solvència, i amb l’ofegament de pagaments fixos (impostos i taxes, quotes a la seguretat social, lloguers, crèdits…). Estem parlant, entre d’altres, del comerç, del turisme, de la cultura, de l’esport, dels serveis a les persones i de les activitats que s’hi vinculen o que els subministren (alimentació, equipaments...), però a això cal afegir-hi la incertesa que viuen altres sectors, com ara el de la construcció i la indústria. Per tant, la tercera onada està suposant la desaparició de teixit empresarial i llocs de treball. Segons una enquesta de PIMEC del mes de desembre passat, un 63,6% de pimes i autònoms manifesta que no podrà aguantar les restriccions de la tercera onada, i un 16,8% que haurà de tancar definitivament.

L’experiència adquirida per tots durant aquests mesos, i especialment per les nostres autoritats, hauria de servir per preparar com afrontar les sacsejades sanitàries i econòmiques, amb els seus alts i baixos. Davant d’això, cal una estratègia d’anticipació, que vagi al davant dels esdeveniments i que sigui realista quant a la situació de sectors, d’empreses i de treballadors. L’acció política hauria de ser preventiva i proactiva, i bascular entre el curt termini i la supervivència, d’una banda, i el mitjà i el llarg termini i la transformació estructural, de l’altra.

A curt termini i per salvar les empreses cal fer front urgentment a problemes de liquiditat i, molt especialment, de solvència, amb ajudes directes i activant una política fiscal valenta, com fan altres països. Es necessita una acció integral i coordinada de totes les administracions, amb un major protagonisme del que ara tenen els ajuntaments, tant per la seva proximitat al territori i als sectors més afectats, com per ser els més sanejats financerament. Potser necessitem un pacte conjunt contra la crisi de totes les administracions públiques (estatal, autonòmica, provincial i local). Pel que fa a les restriccions, s’ha d’aplicar la microcirurgia fina, argumentada i de manera justa. Si cal s’ha de limitar l’activitat, però només l’estrictament necessària i que estigui suficientment justificada. A més, s’ha de ser explícit amb els arguments que suporten les decisions, i comptant en tot moment amb els sectors afectats, als quals s’ha d’escoltar i dels que cal complicitat. La raó sense argument no és raó! Qualsevol decisió de restricció s’ha de prendre sense que es tingui la sensació d’injustícia. Finalment, s’ha d’anticipar i planificar el curt termini, des del punt de vista sanitari -ritme de vacunació i noves onades pandèmiques- i des del punt de vista econòmic -temporada estival i esperada recuperació.

Amb la vista a mitjà i llarg termini, hem de tenir present que els sectors i el teixit empresarial que emergiran d’aquesta crisi, i que ja s’estan transformant, no s’assemblaran als que hi havia abans, a causa dels efectes de la pandèmia, accelerats amb la intensificació d’algunes tendències que ja s’estaven manifestant, com la sostenibilitat, la digitalització, una nova organització del treball, una major atenció a la salut i a la sanitat, un nou model d’empresa... Llavors, davant d’aquest renovat context, els governs han de ser capaços d’adaptar-se a les noves realitats del teixit econòmic i empresarial en lloc de preservar situacions d’statu quo. Han d’impulsar i acompanyar aquestes transformacions, en les que la reorientació, el suport financer, la formació del capital humà... seran cabdals. Cal gestionar bé els temps d’aquesta transformació i, sobretot, no es pot delegar només en els fons europeus estructurals i de reconstrucció. Toca ser disruptius, obrir el debat a tota la societat i sobretot fer partícips els protagonistes de cada sector i començar a preparar un futur que serà -i que ja ho està sent avui- diferent.