El pla de Matteo Renzi de derrocar el govern de Giuseppe Conte per posar-ne un altre de liderat per l’exbanquer Mario Draghi continua avançant amb el vent a favor. Tots els partits, excepte l’esquerra de LEU (minoritària) i l’extrema dreta postfeixista de Germans d’Itàlia, estan fent cua des de fa dies per poder entrar al govern d’unitat nacional.

La unanimitat al voltant de la figura de l’expresident de la Banca Central Europea és gairebé absoluta. Des de la Lliga al centreesquerra es defineix Draghi com el jugador estel·lar que traurà el país de la grisor i farà que, ara sí, sigui respectat a Europa. Itàlia, fundadora de la CEE, arrossega el complex de comptar poc o gens a Brussel·les. Això afavoreix que Draghi, que des de fora pot ser vist com un portaveu dels interessos de les elits econòmiques mundials, a Itàlia es percebi com l’heroi que va formar part dels que remenen les cireres al món i torna per jugar a l’equip de casa. Aquest és el relat compartit que uneix gairebé tot l’espectre polític i mediàtic italià.

Enmig d’aquesta adoració a Draghi, hi ha un altre fenomen remarcable en curs: el blanquejament de Matteo Salvini. El leghista dona suport a Draghi i per fer-ho s’ha penjat la medalla de líder responsable.

El centreesquerra i els mitjans afins ho venen com una lloable i benvinguda reconversió. De sobte, el defineixen d’“europeista” i moderat. El blanquejament de Salvini és una operació que convé a tothom: el PD està a punt d’entrar, per “interès nacional”, en un govern en què possiblement hi serà també la Lliga, i això ho fa més digerible. Salvini, de tot plegat, només se’n beneficia: ja ha pujat 0,7 punts a les enquestes. Pot permetre’s donar suport a Draghi i dir-ne meravelles tot i que fa pocs anys el criticava amb duresa. Hi ha dos motius principals. El primer és que Salvini (a diferència de Giorgia Meloni, del partit postfeixista Germans d’Itàlia) no és un polític de l’extrema dreta tradicional i conservadora, sinó de la nova dreta radical populista. És més semblant a Donald Trump, en aquest sentit. No té uns principis definits, sinó que s’adequa al que convingui als seus interessos: és un oportunista. No ha tingut mai cap posició inamovible amb el tema de l’euro; el seu discurs va allà on diguin les enquestes. L’altre motiu és que, dins la Lliga, hi ha un corrent amb molt de pes que defensa els interessos dels empresaris del nord, amb Giancarlo Giorgetti al capdavant. Giorgietti es va reunir la tardor passada amb la CDU alemanya –el partit de la cancellera Merkel–, mentre Renzi estava movent els fils de l’operació Draghi.

Les filtracions de la premsa alemanya, aleshores, van assegurar que els representants de la CDU havien pactat amb els de la Lliga donar-los suport en qüestions econòmiques a Europa a canvi que la Lliga es presentés com un partit més moderat. Llavors costava d’entendre la maniobra. A vegades, perquè les coses tinguin sentit, només cal deixar que facin el seu curs.