Normalment, als governs se’ls demana que no molestin gaire, que no interfereixin quan les coses van bé i que resolguin tots els problemes quan les coses van malament. Molts diuen que l’única cosa que saben fer és posar traves quan l’únic que volem és créixer; i que quan els necessitem, es posen de perfil. Sembla contradictori, i certament injust; ja ho vam veure fa deu anys durant la crisi financera i la gran recessió, i la realitat ens està posant una segona gran prova en relació amb el nostre model econòmic, potser la més important des que ha començat el segle XXI.

Possiblement per aquest pes que s’imposa en el sector públic, la majoria de governs han acabat assumint aquest rol i han acabat en un estat d’angoixa i precipitació constant del qual és difícil sortir, convertint-se fins i tot, en l’extrem, en una caricatura del que hauria de ser un govern, potser a causa d’una falta de visió a llarg termini, o fins i tot d’una miopia i un biaix reactiu que fa que només es pari atenció al curt termini més immediat. Els resultats neixen de l’activitat, no de la hiperactivitat. Les mesures més efectives sovint no són les més efectistes. És més important impactar que impressionar.

La política econòmica, als ulls de la ciutadania i les empreses, ha de recuperar la credibilitat; perquè als governs, per la raó que sigui, els queda molt menys crèdit del que haurien de merèixer. Tothom dona per fet que les autoritats han de reaccionar ràpidament a la situació creada per la pandèmia, però algú s’ha parat a pensar com estaríem si els governs no haguessin fet absolutament res en termes econòmics? Millor o pitjor? Per posar un exemple molt senzill: quina seria la situació actual sense els 14.000 milions d’euros que el govern d’Espanya ha dedicat durant el 2020 a donar cobertura als prop de 600.000 treballadors en situació d’ERTO? Tot és poc, tot està malament.

I davant d’aquesta desconfiança cap a la capacitat dels governs de resoldre problemes i de liderar el camí cap al futur, aquests han reaccionat, probablement, de la pitjor manera possible: sobreactuant.

Per això la política econòmica ha de tornar als seus bàsics. Quan el govern de la Generalitat llança el pla de reactivació econòmica i protecció social, amb 145 actuacions, prop de 3.000 milions de despesa, i l’abordatge de qüestions tan diverses com l’“excel·lència universitària”, la “bioeconomia”, la “inclusió social i la integració laboral”, les “ciutats intel·ligents”, l’“economia circular” o el “finançament de projectes estratègics”, a la majoria de la ciutadania es genera la impressió que s’estan utilitzant grans paraules molt ambicioses, però que hi ha molt poca capacitat de convertir-les en realitat, o d’abordar les qüestions de detall que afecten el dia a dia de les persones. De què em serveix una economia circular o una ciutat intel·ligent, si no tinc feina i no puc pagar el lloguer?

Tornant als conceptes bàsics, la ciutadania i les empreses volen fonamentalment poder comptar amb tres condicions: estabilitat, equilibri i impuls. Quan diem estabilitat, ens referim que tothom pugui comptar que l’entorn es comportarà de manera previsible, que els governs ens amortiran els cops en l’actual situació d’extrema volatilitat i que ens donaran els marcs (legals, infraestructurals, operatius, burocràtics) que ens facin la vida tan fluïda com sigui possible. Quan diem equilibri, volem dir que tinguin cura que tothom tingui les mateixes oportunitats; que, per exemple, si es materialitza la ja famosa recuperació econòmica en K, es doni suport als sectors i activitats més afectats; o que la població en situació de pobresa es pugui anar reduint com més aviat millor. Finalment, quan diem impuls, volem dir que els governs ens puguin anticipar les tendències, ajudar-nos a “pujar al tren del futur” i garantir-nos que tindrem accés a les eines i oportunitats del món que ve.

En definitiva, la política econòmica ha de recuperar l’autoestima, els fonaments i l’efectivitat. Tothom ha de saber que els responsables del lideratge econòmic no són el darrer superheroi de Marvel, però tampoc són el supermalvat. Són estructures amb recursos molt limitats que, efectivament, han d’aprofitar al màxim perquè la ciutadania percebi que els seus impostos han estat ben invertits i que obtenen un bon retorn per als seus diners.