És una realitat per als que hi estem ficats, perquè veiem el que estem avançant. Però també és cert que la gent del carrer espera un tipus de robòtica més relacionada amb les pel·lícules, i encara n’estem lluny. Ni tan sols estaríem parlant del Terminator. Encara no hem arribat a la robòtica que espera la societat.

Tenim coses molt més concretes. Avui entenem la robòtica com aquella màquina que fins a cert punt és intel·ligent i que és capaç de fer unes tasques molt específiques i que les fa molt bé. Però són tasques molt concretes, per a contextos molt específics. Quan això ho volem traslladar a un altre entorn és quan falla. Per tant, la ciència-ficció seria el robot que és capaç de fer mil coses.

El terme robot va aparèixer a partir d’una obra de teatre txeca, tot i que la fonètica s’ha anat adaptant.

El robot és una màquina que és capaç de fer una tasca repetitiva perquè no l’hagi de fer la persona, perquè no estigui esclavitzada. En comptes de tenir esclaus humans, millor tenir màquines esclaves que facin les tasques monòtones i repetitives. A aquesta definició purista d’una màquina que és capaç de repetir una tasca de manera constant ja hi hem arribat, l’hem assolit. I ja fa diversos anys. Els primers robots que es van desenvolupar són els braços industrials, que són els més coneguts. El robot que està en una fàbrica repetint la mateixa seqüència de passos vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana ja existeix.

Efectivament. Amb el temps avança. Ja no volem aquell robot que repeteixi i ja està, ara volem un pas més perquè l’ambició humana és gran, sempre vol avançar i fer alguna cosa més intel·ligent.

Ara crec que es coneix un pèl més, però la veritat és que som uns desconeguts. El que més es coneix són els braços robòtics que s’utilitzen en la indústria. El pensament de la gent va en la línia de la robòtica de hardware. Els que no estan en el meu entorn es pensen que faig electrònica. És a dir, pensen que ens dediquem a muntar màquines. Això només seria una petita part d’aquest camp. La Roomba domèstica ha estat el gran robot que ha arribat a les cases, un fet que ha fet obrir una mica els ulls de la gent. Però falta molt perquè ens coneguin més. La gent encara té massa ciència-ficció al cap.

El món de la robòtica és molt gran. Jo em dedico a la part de la robòtica d’interacció amb les persones. És una robòtica més personal. En aquesta subàrea s’investiga quines característiques haurien de tenir els robots per poder facilitar una interacció amb les persones. Ens apartem una mica del que és el món més industrial i d’operadors que treballen amb robots. Ens dediquem a fer que els robots arribin a la societat. És a dir, que una persona del carrer pugui fer servir aquella màquina d’una manera més fàcil, de com facilitem aquest intercanvi de comunicació entre el robot i l’individu. Aquí el que interessa és entendre com les persones ens comuniquem, ens socialitzem, com interactuem entre nosaltres i llavors agafar alguns d’aquestes aspectes i analitzar quins són els rellevants o essencials per col·locar-los dins del robot. Volem que sigui fàcil per a la gent, que no s’hagi de llegir un manual d’instruccions i haver de fer un curs per poder treballar amb la màquina. Aquest robot també haurà d’ajudar en el moment de comunicar-s’hi.

Comparativament, estem encara en una fase inicial, en el sentit que encara som pocs els que ens dediquem a la robòtica, i encara menys els que estem posats concretament a la robòtica social. Però hi ha moviment. Ara hi ha més interès per aquesta àrea de la indústria 4.0.

Som molt pocs els que fem robòtica social. Ens hi dediquem La Salle-URL, la UPC i l’IRI (Institut de Robòtica i Informàtica industrial). Potser som una quinzena de persones, però estem guanyant terreny. També és veritat que en l’àmbit mundial hi ha poca gent que s’hi dedica. El primer congrés d’aquesta disciplina internacional va tenir lloc el 2006. És una ciència recent. I si mirem una mica enrere, per saber quan es comença a parlar d’aquesta subdivisió, caldria anar a l’any 2000.

És cert. Les màquines no deixen de ser ordinadors. La tecnologia avança en paral·lel. En el món de la robòtica, fer qualsevol cosa era molt costosa, sobretot en l’àmbit de processsament, i en els darrers anys hi ha hagut una acceleració en el món dels ordinadors. Això, evidentment, també ha ajudat que l’àmbit de la robòtica hagi avançat notablement.

Som molt diferents.

No. Això seria ciència-ficció. Personalment, veig molt llunyà encara que el robot s’equipari al nostre cervell. Per a mi, una de les diferències essencials que tenim els humans amb les màquines és la nostra capacitat d’adaptació, d’aprenentatge a gairebé qualsevol entorn. Avui dia, un dels principals reptes és com fer un robot que faci 50.000 coses tal com podem fer les persones. Per exemple, com manipular un objecte petit i de sobte un de gran. Aquests canvis són trivials, automàtics, els fem gairebé sense voler. Aquesta capacitat que tenim els humans és molt difícil que la puguin fer els robots. Si ens consta saber per què ho fem d’una determinada manera els humans com la podem reproduir a les màquines? Serà molt complicat que els robots puguin tenir aquesta capacitat que tenim nosaltres. Per a mi és la diferència essencial. Si diem que els robots són intel·ligents, primer hem de definir què és la intel·ligència. Ara bé, un robot pot ser molt potent en l’aspecte de càlcul i de còmput, evidentment són màquines sofisticades.

Els robots estan al servei de les persones en qualsevol tasca que es necessita com a eina de suport que sigui un pèl més avançat que, per exemple, una rentadora que es té a casa. Que sigui aquesta màquina en un context concret, però que sigui capaç de raonar mínimament i que no siguis tu qui li estiguis dient tota l’estona tot el que ha de fer. Doncs en un hospital podria dispensar les pastilles, seria una eina de suport al personal sanitari perquè aquest es pogués dedicar a tasques molt més complexes. De fet, hi ha moltes tasques per a les quals no cal que hi hagi una persona perquè les pot fer una màquina. Però tampoc tindria sentit que estiguessis tu al darrere dient-los tot el que han de fer, perquè per a això ho fas tu i acabes abans.

D’aquí a deu anys, s’haurà avançat molt. En els darrers temps hi hagut un pas interessant des del punt de vista industrial per perfeccionar els cobots, els robots col·laboratius. En aquests moments, però, aquesta definició no és tan exacta com es voldria. Quan sents parlar del robot col·laboratiu, t’imagines una certa cosa, però la realitat és que aquests robots han de complir unes mesures de seguretat molt determinades. Bàsicament, s’han d’aturar quan detecten que hi pot haver un problema. És a dir, si tu agafes el robot i nota una resistència, cal que s’aturi. Fins ara eren màquines, bèsties que anaven avançant amb la seva tasca. Si et posaves al mig segur que et picaven igualment. I per això aquests robots estaven en una mena de gàbies sense poder tenir contacte amb els humans. Amb els cobots, el que s’ha fet es poder retirar aquestes gàbies, les barreres, i que llavors hi pugui haver la persona treballant al costat del giny. Amb la certesa de la seguretat de les persones aquestes màquines han avançat molt.

Perquè va més en la línia de repartir tasques entre màquina i persona. La indústria va cap aquí. Per exemple, la robotització de les plantes industrials anirà a més. De moment, les tasques no estan barrejades, però amb el temps en una planta es veuran robots i persones que faran tasques col·laborant de veritat.

Els EUA han estat sempre molt avançats perquè tenen molt finançament del Departament de Defensa. La robòtica és cara, molt cara. Quan es fa recerca en robòtica i saps que el teu retorn serà a llarg termini, no tothom entén que cal posar-hi molts recursos. És molt important trobar un inversor que hi cregui i que hi aposti amb normalitat. Per això els EUA, malauradament o per sort, segons com es miri, ha pogut destinar força recursos a la recerca. Això sí, gairebé sempre des del punt de vista de la defensa militar. Al Japó i en altres països asiàtics com Corea, que han apostat molt per la tecnologia, els interessa més la robòtica que està més a prop de la persona, la que dona servei. Han cregut molt en el robot humanoide que ajudi en les tasques més bàsiques. L’exemple més fàcil és l’Asimo de la multinacional Honda, un humanoide en què es van invertir molts diners i que té l’objectiu d’ajudar a casa. La inversió en aquest projecte ha estat molt gran. Han hagut de fer que pugui caminar, moure els braços, etc.

En la disciplina del robot d’interacció som bastant forts. En aquesta disciplina estem molt igualats amb els EUA. La meva sensació és que hi ha molts grups de recerca al Vell Continent que aprofundeixen en la interacció entre robot i persona.

És molt complex. Amb la crisi el primer que es retalla és la recerca. S’esperava que amb la covid-19 hi hagués una oportunitat per al nostre sector. En una reunió amb altres col·legues d’àmbit europeu, comentàvem fa poques setmanes que de moment no s’està veient aquesta acceleració. Suposo que encara no hi ha la confiança o potser és més una falta d’expectatives. Potser pensen que compren un robot i no serveis per a allò que es pensa que pot fer, i llavors es deixa córrer per a més endavant. I per això crec que els governs no acaben fent la inversió. La base és que realment no se sap prou bé què són capaços de dur a terme aquests robots. Potser també és culpa que els que fem recerca no hem sabut explicar adequadament què són capaces de fer les nostres màquines intel·ligents.

Els nostres salaris estan en la línia dels d’altres investigadors de l’Estat. El que és evident és que la recerca a Espanya es paga malament. El problema és poder entrar en un lloc de feina. Un cop s’hi ha entrat, els investigadors ja en sabem les condicions. No entrem en aquest món per serem rics l’endemà, sinó perquè realment ens apassiona. Un cop hi aconsegueixes entrar, crec que t’hi pots quedar. Quin és el problema? Doncs poder accedir al lloc de feina. El que fa que marxin fora és el fet de no poder aconseguir una feina. Quan vaig acabar el doctorat era evident que havia de marxar per fer currículum.

Ara ja hi ha alguna universitat que comença a fer el primer grau en robòtica. Pel que fa als màsters, també hi ha especialitzacions en robòtica. El més normal és cursar enginyeria, però fer informàtica va molt bé, perquè al final la robòtica està evolucionant. Abans era construir el robot, era més cosa de hardware, llavors els que havien fet electrònica ja tenien la sortida. Avui els robots els compres. Ara és més un tema de programari, per això és tan important tenir coneixements informàtics. Però també hi ha àrees com matemàtiques o física, per exemple, que van bé.

Sí, és així, però jo soc més optimista. Cada cop veig que hi ha més equilibri. Crec que més dones estan arribant a investigadores. Per què es produeix? No ho sé ben bé. Segurament al darrere hi ha una falta de referències. Jo, quan vaig estudiar informàtica a la universitat, podia ser l’única noia sobre un grup de cent estudiants. Potser érem cinc, però si un dia unes quantes no venien a classe, em quedava sola. A la meva feina actual, un dia ho pensava, som força noies. En l’àrea concreta en què jo treballo, la robòtica social, hi ha més equilibri, perquè és una àrea més interdisciplinària ja que, per exemple ens preguntem quines coses podem intentar extreure sobre el comportament humà. Per tant, hi ha una barreja de ciències humanes com la sociologia, la psicologia i l’antropologia. Per això la presència femenina augmenta en aquesta disciplina comparada amb altres àrees.

Des del punt de vista acadèmic, sí que s’està apostant per polítiques d’igualtat de gènere. També s’intenta que davant d’un projecte, quan es busquen subvencions, hi hagi un equilibri entre home i dona.

Soc professora i investigadora en les àrees en què hi ha assignatures de robòtica de l’últim any del grau d’electrònica. Reparteixo la meva dedicació al 50% entre la docència i la investigació.

Faig el darrer any del grau d’enginyeria electrònica amb menció robòtica.

No, són poquets, tinc grups reduïts d’una desena d’alumnes, una xifra que et permet fer moltes coses interessants. Aquí la relació és un 40% de noies i un 60% de nois. També és veritat que els tinc a quart, que és l’ultim any, per tant hi arriben aquells als quals realment els agrada aquesta disciplina. Aquesta igualtat la veig molt positiva.