La pandèmia ens ha mostrat un paisatge cultural arrasat, amb la cancel·lació d’espectacles, el tancament de sales d’exhibició, els actors acudint al Banc dels Aliments... Un paisatge de calamitats en què, de forma exponencial, les febleses de l’economia vinculada a la creació s’han expressat amb tota la seva cruesa. Certament, ha quedat clar que el reclam de destinar un 2% del pressupost de la Generalitat a l’àrea de Cultura, tot fent un salt quàntic respecte de l’escadusser 0,65% (240 milions d’euros), no és gratuït, i ara sembla que les autoritats han assumit el compromís. Tanmateix, aquest compromís també l’haurà d’abraçar el públic espectador o lector, que en pocs anys ha reduït el seu pressupost anual destinat a la cultura del 7% al 4%, i que ara hauria de fer un esforç perquè el sector recuperi embranzida.

Potser caldria començar per concebre la cultura d’una altra manera, no com una despesa a fons perdut, sinó com una inversió que genera riquesa. D’aquest parer és Jordi Pardo, expert en polítiques culturals i vicepresident del Cercle de Cultura, entitat que esperona el debat sobre polítiques culturals, que ens recorda que “una despesa pública de l’1,2% en cultura genera un impacte al PIB del 3,4%, i que la cultura ocupa un 4% de la població treballadora”. El dinamisme cultural s’encomana a altres sectors, es transforma en competitivitat: “Se celebraria el Mobile a Barcelona sense el seu atractiu cultural? Seríem una potència turística sense la cultura?” Per donar a la cultura el tractament adequat en l’agenda institucional, és clar que, d’entrada, la injecció pública ha de ser més generosa: “La despesa de la Generalitat en cultura és de 30 euros per persona, quan el que s’escauria serien 64 euros. Aquest increment hauria de ser prioritari, ja que les voluntats polítiques s’expressen en els pressupostos.” De moment, ja tenim una resolució del Parlament de Catalunya per avançar cap a aquesta fita, i acostar-nos a països centreeuropeus com França, els Països Baixos, Bèlgica i Alemanya, que en tots els casos superen els 160 euros per persona i any. Una voluntat, val a dir, que havia minvat en un 50% dels pressupostos del 2009 ençà. Potser no cal anar tan lluny i guaitar el món local, “on per tradició i compromís, l’esforç dels ajuntaments per la cultura suposa el 4% del pressupost municipal, un 6% en ciutats com Barcelona o un 10% a Olot”.

Això sí, si es gasta, ha de ser eficientment. Com diu Pardo, “el sector públic s’ha d’adaptar als nous temps, en procediments de governança i organització, millorar en els tempos administratius i actualitzar el marc normatiu, que ara no s’ajusta a les necessitats”. A Pardo el preocupa la qüestió de la professionalització en la gestió de grans equipaments, i considera que el seu lideratge mai ha d’estar sotmès a interferències polítiques: “Els rectors d’aquests equipaments no han de canviar pels resultats electorals, cal una separació entre tècnics i polítics per evitar mirades contradictòries.” A més d’abocar-hi més diners, la cultura mereix estratègia, esdevenir una peça fonamental en el desenvolupament del territori i dels projectes urbans, com s’ha insistit moltes vegades des del Cercle de Cultura. Com diu Jordi Pardo, “grans museus i festivals poden tenir un paper de motor en relació amb el territori, hi ha d’haver una connexió territorial, iniciatives d’arreu de Catalunya han de tenir aparadors que les exposin, és important tenir una agenda compartida amb la metròpoli”.

Amb una llarga experiència en la gestió cultural, tant en l’àmbit públic com privat, Xavier Marcé ara desplega els seus coneixements com a regidor de Turisme i Indústries Creatives a l’Ajuntament de Barcelona, i té molt clar que el sistema de l’empresa cultural a Catalunya “és molt vulnerable, perquè no hi ha gaire crítica per suportar projectes de gran abast”. A més, considera que no s’ha aconseguit que Barcelona exerceixi una capitalitat cultural per a tot l’Estat: “Si Barcelona vol ser capital cultural, ha de decidir quin és el seu àmbit de mercat. Madrid va voler ser hub del mercat llatinoamericà, i Barcelona això només ho ha fet en el sector editorial, i caldria fer-ho en àmbits com l’audiovisual, per aconseguir un ecosistema de grans empreses en què es pugui retenir el talent.” A més, “cal afrontar la qüestió lingüística des d’un punt de vista més comercial: si bé cal discriminar positivament el català, hem de ser conscients que, en àmbits com el cinema, difícilment podrem escometre grans produccions si l’idioma suposa un límit, tot i que tinguem un sistema de formació artística molt reconegut arreu del món.” Marcé creu que l’administració hauria d’assumir que al món de la cultura hi ha dos sistemes, un més d’avantguarda i un altre de més comercial, que “tenen regles diferents, un fet que l’administració no té clar, ja que creu que un és el bo i demonitza l’altre, quan tots dos són compatibles”: “Si volem estimular al màxim el consum cultural, cal saber jugar amb tots dos.”

La caiguda del sistema de festivals musicals, per posar un exemple, ens explica que ens trobem al bell mig d’una crisi d’oferta, per la qual cosa no ens podem permetre “una crisi de demanda”. Precisament, l’Ajuntament de Barcelona va posar en circulació a mitjan de l’any passat 200.000 Bonus Cultura en què al consumidor se’l convida a comprar un abonament de 30 euros i l’Ajuntament n’afegeix 10. És una iniciativa que “contribueix a equilibrar oferta i demanda i que contrasta amb la dedicació enorme que s’ha tingut a afavorir al creador mentre que el consumidor mereixia poca atenció”.

Potser la indústria cultural catalana pateix de globalització. El professor de la Universitat Pompeu Fabra i director de l’Observatori de la Producció Audiovisual creu: “La nostra principal feblesa és la globalització dels mercats culturals, tant pel que fa a la creació com a la distribució. Veiem grans musicals que amb llicència ocupen tots els mercats, o plataformes com Netflix i companyia.” Davant d’aquesta pressió: “Tenim molta capacitat de creació, però només un grapat d’empreses prou capitalitzades, com ara Mediapro, Focus i Lavínia, per donar-hi sortida. Tenim un embut.” Sobre com aixecar l’entusiasme del consumidor cultural, Corbella considera: “Hem muntat una indústria en què el preu dels productes i serveis el fixa l’ofertant, sense atendre l’usuari, que té la seva pròpia visió de posar el preu a les coses. És la demanda la que fixa els preus, però si veiem com la gent s’escarrassa a trobar ofertes –en teatre, per exemple–, es demostra que sí que vol cultura, però a preus raonables.” Corbella creu que en el futur els sistemes de mecenatge esdevindran clau, atès que “la societat com més va és més creativa, tothom pot crear i així proliferen les activitats subvencionables, i com que amb diner públic tot no es pot pagar, caldrà acudir a mecenes, treballar més el tractament fiscal que la subvenció perquè des de la regulació els diners dels que en tenen vagin a la creació.” A més, considera que augmentar la partida dedicada a Cultura en el pressupost, fins al 2%, té sentit “si es destina més a la creativitat que a la producció, si s’aplica a convenis amb actors, guionistes, tècnics, etc. pot ser més efectiu per crear teixit”.

Incentivar el consumidor, o crear-ne un de nou mitjançant l’educació? Alba Colombo, experta en economia de la cultura de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) té clar que “cal educar de manera constant els infants perquè de grans tinguin interès per consumir cultura, però també caldrien noves eines per consumir, com ajustar els horaris laborals al gaudi de la cultura, que no podem entendre només com a oci”. Colombo ha destinat bona part del seu temps de recerca a la importància dels espais de creació públics: “Estimular els espais de creació, en l’àmbit de barri, afavoreix l’accés a la cultura de la gent, hi ha veritablement un retorn social, i no es llencen els diners, atès que es genera un bé col·lectiu.” Per donar més solidesa a la inversió en cultura, caldria, a parer de Colombo, adoptar estratègies molt pròpies de l’àmbit anglosaxó. “Des d’una caixa pots finançar-ne una altra, des de turisme o educació, finançar la cultura.” Colombo, que ha estudiat l’impacte econòmic de grans esdeveniments, com ara el festival de cinema Berlinale, alerta que si bé és innegable el seu paper impulsor, “cal anar amb molt de compte de no deixar-se portar per les exigències dels grans patrocinadors, que podrien posar en perill el perfil del festival com a manifestació cultural”.

Si anem a cercar el teló d’Aquil·les del nostre sector cultural, Vinyet Panyella, presidenta del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA), organisme assessor de la Generalitat, pensa que “l’empresa cultural catalana és tan vulnerable o forta com d’altres, però el que sí que és realment vulnerable és la creació, i sense aquesta no hi ha indústria cultural”. En raonar sobre la importància del 2%, considera que “caldrà tenir molta cura en la distribució d’aquest increment del pressupost, ja que no és el mateix finançar les infraestructures que la creació i la recerca en cultura, i els dos àmbits són importants”. Posa l’exemple d’un museu, que a més de necessitar el pressupost per prestar el servei públic d’exposició, també en necessita per donar suport a la creació amb una bona programació. “Creiem que les dotacions han de ser proporcionades, per anar més enllà de la simple supervivència.”

A Vinyet Panyella no li acaba de fer el pes el concepte de consum cultural, i s’estima més parlar d’accés i participació en la cultura: “Crec que per estimular aquesta implicació del ciutadà potser ens falta més educació en la cultura”, tot i que branda les bones dades del servei de biblioteques, que ha vist com el préstec de llibre electrònic creixia un 130% en els darrers mesos, o la bona afluència a museus en dies de jornades gratuïtes, per argumentar que “tot depèn de com s’adapta l’oferta a la demanda”.

La necessària combinació entre sector públic i privat hauria de passar a casa nostra, a parer de Panyella, per “reduir la burocratització, l’administrativisme, que fa perdre oportunitats”. També creu que mentre alguns àmbits, més minoritaris, poden necessitar la preeminència del suport públic, d’altres, com l’audiovisual, han de ser un terreny més propi de les empreses privades. Tanmateix, la interacció entre sector públic i privat és important, “i pot donar bons resultats en camps com, per exemple, el turisme cultural”.

Per a Lluís Bonet, membre de l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC) i director del Programa de Gestió Cultural de la Universitat de Barcelona (UB) la supervivència d’un sector que, no ho oblidem, arrisca més perquè ofereix un producte original, no seriat, a Catalunya depèn “de la capacitat de saber ubicar-se en un mercat internacional, i per això és important establir aliances amb empreses de fora, com les que, per exemple, han sabut fer les cases de subhastes”. Al voltant del paper del sector públic en l’enfortiment de la indústria cultural, Bonet té clar que no tot són subvencions, hi ha suports indirectes que poden ser instrumentalitzats en un sentit o un altre: “L’IVA del llibre és del 4%, però el dels instruments musicals, del 21%. Per què? Potser perquè el sector editorial a casa nostra és poderós.” A més de potenciar les possibilitats d’aquest impost o el de societats, o donar més recorregut al mecenatge, Bonet creu que una gran via per explorar en el suport públic a la cultura és el matching grant, una fórmula en què “un emprenedor cultural que recapti diners per a una iniciativa, rebrà una subvenció extra en funció dels diners recaptats”: “Aquesta via, molt desenvolupada en l’entorn anglosaxó, a més de permetre aconseguir diners, esperona la participació ciutadana, la construcció de comunitat.”

Una política cultural de futur mereixeria, en la seva opinió, certes esmenes, però no fer canvis gaire profunds que “podrien ser molt costosos i acabar amb guanyadors i perdedors”: “Hem de veure quins sectors volem que existeixin d’aquí a cinc anys i donar suport als àmbits més febles, sense descuidar allò que ja funciona, per no carregar-nos l’ecosistema.” Així doncs, si, per exemple, hom considera que la digitalització és l’assignatura pendent dels sectors tradicionals, caldria posar-hi recursos perquè tothom estigui al dia i pugui oferir el millor producte o servei. Igualment: “En la formació, hem de preparar professionals perquè siguin competitius en àmbits realment de futur, i aquí és feina del sector públic orientar.” L’escola d’audiovisuals ESCAC, el Taller de Músics, el Conservatori del Liceu i la Central del Circ són quatre exemples d’iniciatives privades que “per la seva mirada sinèrgica i internacional” han merescut un cert suport institucional. Bonet té clar que “els diners s’han de posar allà on hi ha capacitat de multiplicar”. La infraestructura, durant anys i anys objecte fonamental de la despesa en cultura, ha de seguir sent important, “però si se sap rendibilitzar, és a dir que si tens un teatre l’has de rendibilitzar al 100%, tot portant-hi nous públics, com ara l’escolar o d’altres”.

Cal incentivar el consum cultural a través de l’experimentació. “Si volem que la gent consumeixi més, potser el que cal és que tasti noves coses, que trenqui barreres simbòliques. Es pot fer una tasca de mediació cultural, com un guia per accedir a determinat teatre.” Bonet creu que en molts casos és més clara la barrera cultural que la de preus.

Xavier Cubeles, consultor sobre Indústries Culturals d’Eurecat, estableix que en el sector cultural conflueixen tres vies de despesa: una prové de l’administració pública, una altra de les famílies i una darrera dels anunciants o patrocinadors. Així doncs: “Si augmentem fins al 2% el pressupost en cultura de l’administració pública, això d’anar acompanyat de més despesa de les famílies i dels patrocinadors.” Com afirma, “als països europeus en què les famílies gasten més en cultura, l’administració pública també ho fa”. Així, si volem fer créixer la part de la despesa familiar anual que les famílies catalanes destinen a cultura, al voltant d’un 6%, per equiparar-la a la de diversos països europeus, on arriba al 9%, “caldria fer una reassignació de recursos indirecta amb, per exemple, reduccions de l’IVA per a determinats productes i serveis culturals”.

En aquest sentit, “en cultura, l’administració ha d’exercir un paper redistributiu, com seria la inversió en biblioteques o el cofinançament de teatres municipals, per posar un parell d’exemples, però no substitutius, en tot cas incentivadors”.

Xavier Cubeles no creu que hi hagi diferències entre turisme i cultura, ja que, de fet, la gent viatja a la recerca d’atractius culturals, i és clar, doncs, que “el turisme finança la cultura”. El que passa és que “el comportament dels turistes tendeix a concentrar-se en poques coses, veiem com arreu deu monuments concentren totes les visites, així que hauríem de fer alguna cosa per corregir això, cercar alternatives en cultura i lleure”.

A la cultura, associada a l’esport, li correspondrà un 1,1% dels 140.000 milions d’euros del pla de recuperació europeu per superar la crisi originada per la pandèmia, uns 1.540 milions d’euros que s’hauran de gastar en el termini de sis anys, uns 256,67 milions a l’any. Un percentatge que, val a dir, no supera l’1,2% de despesa que l’Estat espanyol destina a cultura anualment. Xavier Cubeles es fa la pregunta: “Quin seria el percentatge adequat en aquest cas? Això sí que seria rellevant, ja que aquí sí que hi ha opcions reals per corregir la situació actual.”