L’expresident Donald Trump va ser exonerat, ahir, pel Senat dels EUA del delicte d’incitació a la insurrecció. És la segona vegada en un any que s’escapa de ser condemnat per un impeachment, un fet sense precedents que deixa sense càstig polític l’assalt al Congrés del dia 6 de gener. En una sessió esperpèntica i plena de dramatisme, es va demostrar que qualsevol sorpresa o gir de guió finalment estava destinat al fracàs, en un procés de què se sabia el resultat des de molt abans de començar.

Ahir, tothom esperava que el tràmit acabés ràpidament, però en un gir de guió inesperat, una tombarella impossible, van arribar unes hores de muntanya russa d’emocions. Després d’una revelació periodística la matinada de dissabte, els fiscals demòcrates demanaven la citació de testimonis, un fet que semblava totalment descartat.

Un dels punts focals del judici va ser donar resposta al dubte sobre el moment en què Trump va saber que s’estava assaltant el Congrés i com va reaccionar a la notícia: per a l’acusació, la seva inacció és la prova més evident de la mala praxi i la traïció al deure presidencial.

La CNN informava, a última hora de divendres, que, en una trucada amb el líder dels republicans a la Cambra de Representants, Kevin McCarthy, Trump, en comptes de posar-se del costat dels congressistes atacats i exigir la fi de la violència, es posicionava amb els atacants. Una congressista conservadora, Jaime Herrera Beutler, confirmava per escrit que la notícia era certa.

Els fiscals demòcrates, atesa la revelació i la confirmació, van decidir cridar a testificar la congressista i altres testimonis. El Senat, amb el vot de cinc republicans, va acceptar la proposta. I llavors, el caos: ningú no va saber quin era el següent pas, quins testimonis s’haurien de cridar, com funcionaria el procés. La defensa va amenaçar de cridar més de 300 persones a testificar i eternitzar el procés. Els demòcrates batallaven en el seu interior entre el desig de posar de manifest més proves de la implicació de Trump i les ganes d’acabar ràpidament amb el judici.

Un “pandemònium”, en paraules del conservador Ted Cruz, que va durar més de dues hores, en què es van acumular reunions i converses, per acabar d’una manera inversemblant: finalment, ningú no declararia davant el Senat, i es feia com si res no hagués passat.

Les conclusions finals no van aportar res nou al judici: un bàndol va defensar les proves inapel·lables de la culpabilitat, l’altre va destacar que no són suficients. “Aquest judici no és sobre Donald Trump, ja sabem qui és. És sobre qui som nosaltres”, va resumir Jamie Raskin, cap de l’equip de l’acusació, que va argumentar que “l’incompliment del deure [de Trump com a president] va ser fonamental per a la incitació [a la insurrecció]”. “Ha de ser condemnat per la seguretat de la nostra democràcia i el poble”, va concloure.

La defensa de Trump va reiterar que l’expresident no va fer una crida a la violència que va haver-hi al Congrés i que, per tant, no es pot demostrar que va voler la insurrecció de què l’acusen.

Al final, per encaminar el procés cap al desenllaç esperat: tot i que set senadors republicans es van alinear amb el bloc demòcrata, no n’hi va haver prou per condemnar Trump per incitació a la insurrecció i, amb això, desqualificar-lo perquè pugui aspirar a cap altre càrrec públic en un futur.