Abans que comencin a llegir: és evident que el títol és una ironia. De fet, què podrien tenir en comú una de les regions més desenvolupades d’Europa i Somalilàndia (excepte el seu qüestionable estatus internacional)? D’altra banda, qui ha sentit mai parlar de Somalilàndia? Ens evoca la Somàlia dels pirates del mar, de la violència als carrers, d’un estat en fallida total...? O potser no?

Una sola mirada és millor que cent rumors, afirma una dita russa. El meu viatge va començar a Djibouti, punt clau que obre la porta al comerç i a la interacció amb tota l’Àfrica Oriental. Tot plegat va ser molt més fàcil del que havia suposat. Anar a l’Oficina de Representació de Somalilàndia, situada a només 300 metres de l’ambaixada de França. Tot seguit, fins a la companyia aèria. No, no es poden comprar bitllets amb destí a Hargeisa, la capital de Somalilàndia, per internet, ves a saber per què. Arribar després a l’aeroport de Djibouti i sentir el següent avís per megafonia:

“L’avió s’enlairarà amb tots els seients plens. Si no hi hagués seients lliures, doncs In-xa-Al·lah, bukra (‘si Déu vol, demà’).”

A l’aeroport, al mostrador només hi figura el número del nostre vol, però no el lloc de destí. Oficialment, el nostre avió vola a Mogadiscio, la capital de Somàlia, però farà escala a Hargeisa. Gaudir d’increïbles paisatges africans durant els 25 minuts de trajecte. Arribar finalment a Hargeisa i veure com el mòbil no funciona; de nou, ves a saber per què.

Estava preparat per veure carrers plens d’edificis en runes, amb paramilitars armats disparant, talment com en una pel·lícula de Hollywood. Però, com sempre passa a l’Àfrica, les meves expectatives no tenien res a veure amb la realitat.

Em trobava en una ciutat tranquil·la i clara. Desenes de nois i noies tornaven a casa des de l’escola. Petites botigues amb dibuixos pintats a mà dels productes que tenen a la venda: els seus propietaris no tenen diners per pagar-se un rètol fabricat. Embussos de trànsit, un clar símbol del creixement econòmic. Un hotel nou, increïblement còmode pels estàndards locals (els viatgers amb experiència a l’Àfrica segur que m’entenen). Fanals alimentats amb bateries solars. Un restaurant ple de gent un dissabte al vespre.

Espera... sí! La bogeria del coronavirus sembla cosa d’un altre planeta. A Somalilàndia no hi ha mascaretes, toc de queda, restriccions de mobilitat, cues per vacunar-se ni confinament, ni tampoc crisi econòmica com a conseqüència de tot plegat. Res a veure amb la situació actual a Europa o Amèrica. En aquests termes, Somalilàndia és més lliure i democràtica que els seus col·legues del Primer Món. Ara entenc per què molts africans consideren la pandèmia i les seves restriccions “un nou truc occidental per continuar superant els països en vies de desenvolupament”. Històricament, Somalilàndia havia estat una colònia britànica, mentre que Somàlia ho era d’Itàlia. L’any 1960, van ser unides en un sol estat. Però dècades de règim colonial havien donat origen a grans diferències entre aquests dos territoris i l’intent que coexistissin va fracassar. Als anys vuitanta, el govern de Mogadiscio va desencadenar una onada de repressió contra els habitants de Somalilàndia. Més de 100.000 persones innocents van morir en la guerra civil somali. Hargeisa va ser literalment esborrada del mapa. Finalment, l’any 1991, Somalilàndia va proclamar la seva independència. L’any 2001, va ser confirmada en un referèndum nacional amb el suport del 97,1% dels votants.

La gent esperava, ingènuament, que la comunitat internacional, admirada pel seu respecte cap a la democràcia, escoltaria les seves veus. Però és la mateixa comunitat internacional que es va negar que Crimea fos retornada a Rússia després del referèndum del 2014. La mateixa comunitat internacional que va donar suport a la independència de Kosova, però que rebutja la de Catalunya o la de Somalilàndia. Aquest 2021 farà trenta anys que 4,5 milions de persones viuen en uns llimbs legals, en què fins i tot una transferència bancària per poder comprar medicines per als nens malalts és un problema.

“Somalilàndia és un dels països més pobres del món, on el preu de l’energia és dels més cars del món”, ens explica Osman Ibrahim, un empresari internacional. Quan era petit, va deixar Somalilàndia per establir-se al Canadà, on s’ha graduat a la universitat. Podia gaudir del confort del Primer Món, però va preferir fundar una empresa a Amèrica i retornar a la seva pàtria per portar-hi inversions i solucions per proveir energies renovables.

En deixar Hargeisa, albiro un edifici de diverses plantes acabat de construir dalt d’un turó. “Un repatriat ha comprat una franquícia d’una xarxa hotelera internacional i vol portar turistes cap a aquest meravellós país”, m’expliquen els meus amics somalilandesos. Podria ser que aquesta nova generació sigui capaç de treure els països africans del seu cercle infinit de pobresa?