La vida al mas de can Domènech, a Sils, on la meva família eren els masoveres i on vaig tenir una infantessa molt feliç. A can Domènech treballàvem molt, però no era un lloc d’aquests de treballar sempre.

Em penso que va ser perquè aquestes coses venen de molt amunt, arran d’una visita que vam fer al monestir de Montserrat. Hi vam estar uns dies i em agradar molt aquella vida. Em va agradar la vida al monestir, el cant dels monjos. Sap? Tenia pretendents i em podia haver casat. Però vaig parlar amb el rector del que sentia i em passava. A can Domènech ens deixaven escollir amb seny. Jo era la pubilla, però al darrere meu venien tres nois.

Treballar a can Domènech, aprendre a cosir i anar a l’escola. Allí vam tenir la sort de trobar-hi una professora molt i molt bona que ens va ensenyar mot bé el català sense fer cap falta.

M’ha agradat molt llegir. He llegit molt i he escrit poesia. Ara, quan miro les poesies que he escrit, em pregunto: “Com he pogut ser jo qui les ha escrit?”

Cosia. Miri, això que porto és fet meu! Treballàvem fent els ornaments de les casulles que porten els clergues per a la celebració de l’eucaristia. Teníem molta feina. Treballàvem per a una empresa de Barcelona i els nostres treballs es repartien per tot Europa.