Trípoli bull de moviment. Els vianants i les motocicletes conviuen als carrerons del centre històric, el clàxon dels taxistes monopolitza la plaça on dies enrere la policia disparava trets contra manifestants, i la canalla s’esbargeix al decadent passeig marítim de Mina, el districte litoral de la ciutat. “De Trípoli m’agrada tot”, diu en Zakaria. Aquest treballador del port celebra una vida plena de bones estones a la costa del seu poble, pescant amb son pare o navegant per les illes que envolten aquesta petita península del nord del Líban. “Però tots els meus amics i jo hem intentat marxar d’aquí”, diu frustrat. Menciona la manca de futur, l’atur i la pobresa en què viuen fins i tot aquells que tenen feina. Amb la davallada de la moneda local, el seu sou diari de 20.000 lliures libaneses ha passat de valer 12 euros a menys de 2. “Per molt que treballis, no en tens prou per viure”, lamenta.

La percepció de desemparament s’ha agreujat a Trípoli. Malgrat el seguiment desigual de les restriccions, el confinament de les darreres setmanes ha impedit que milers de treballadors duguin a les seves llars els ingressos diaris de què depenen. Un cop mortal contra una ciutat en què la majoria vivia amb menys de dos euros al dia abans de la pandèmia. L’absència d’ajudes socials que redueixin l’impacte del tancament ha tret al carrer grups de manifestants. Els enfrontaments amb la policia, que ha emprat munició real, han provocat la mort d’un jove i més de 200 persones ferides. Els períodes d’inestabilitat són habituals a Trípoli, ciutat en què els seus residents afirmen que ningú vol viure. Aquesta tardor el municipi va viure una crisi migratòria. Centenars de ciutadans van pujar a embarcacions precàries en un intent d’arribar a Xipre, membre de la UE, a 160 km. No se sap quants van quedar pel camí, però sí que les autoritats xipriotes en van retornar il·legalment uns 200.

Trípoli se sent exclosa. La ciutat exercia de port de Damasc abans de la formació del Líban, però les autoritats del nou estat van prioritzar Beirut i van castigar el nord del país amb l’abandonament. “Ens sentim frustrats perquè Trípoli té potencial”, afirma Houssam Barbara, membre d’un grup civil anomenat Guardians de la Ciutat. Segons l’activista, el municipi tampoc rep l’atenció dels líders de la confessió musulmana sunnita, majoritària al nord del Líban: “Compren vots i després ni tan sols senten la necessitat d’oferir res a canvi”. El seu col·lectiu “reuneix persones amb energia per fer pressió política” i aconseguir millores per a Trípoli. Recorda que la ciutat té un aeroport i una fira d’exposicions inutilitzats, i un port per potenciar: “Tot això ja existeix i seria efectiu per reduir l’atur i incentivar el turisme un cop acabi la pandèmia”. Hi ha més persones amb ganes de donar una oportunitat a Trípoli. Maysa Halawani, jove traductora que ha viscut a l’estranger, ha tornat per buscar-hi feina i poder-s’hi quedar. Hisham Sabalbal ha abandonat la idea de marxar i ha obert una botiga amb la primera marca de roba amb motius libanesos. Les seves samarretes conviden a la interacció entre uns i altres i “intenten potenciar la positivitat, que a la nostra gent li fa molta falta”. Menciona l’explosió de Beirut, la crisi financera i la pandèmia: “Però som un poble amb voluntat de viure.”