Política

Les arrels de l’actual blanqueig del feixisme

Caldria recordar cada dia que ser demòcrata és ser antifeixista

A final dels anys seixanta del segle passat París era una olla de pressió d’inquietuds, insatisfacció i desitjos de llibertat que desembocarien en la revolta del Maig del 68. Enmig d’aquell bullici revolucionari i antiautoritari que pretenia capgirar la societat, un grup d’intel·lectuals d’extrema dreta s’ho mirava amb enveja: constataven que les idees d’esquerres resultaven molt més atractives per als joves que no pas les seves. I van decidir fer-hi alguna cosa. Aquell mateix 1968 aquests pensadors, capitanejats per Alain de Benoist, que provenia de la militància neofeixista, van fundar el Grece, el Grup de Recerca i d’Estudis per la Civilització Europea. Va néixer, així, el gran procés de renovació de l’extrema dreta: la Nouvelle Droite. El Grece, que actuava com un think tank, va posar les bases ideològiques sobre les quals s’ha bastit la nova extrema dreta, o dreta radical populista, des de fa uns anys en auge arreu del món. Han aconseguit que vells postulats feixistes perdessin la pudor de naftalina i avui en dia partits com Vox o la Lliga de Matteo Salvini hi flirtegen perquè els dona vots. Un gran èxit que darrere té anys d’estudis i diners invertits.

L’extrema dreta havia quedat antiquada, se l’associava a allò ranci, passat de moda, i el primer que calia era revertir la situació. Per això, van allunyar-se del marc del tradicionalisme conservador. Van crear un nou imaginari servint-se de referents de l’esquerra com Antonio Gramsci, barrejant-lo amb referents del nazisme i el feixisme. Del filòsof marxista van extreure’n, tergiversant-lo, el concepte d’hegemonia cultural. Van adonar-se que per obtenir el poder calia penetrar en tots els camps de la cultura i la societat, en el discurs polític dels altres. Aquesta és l’estratègia que segueix la nova dreta radical populista. Steve Bannon, exassessor de Donald Trump, n’és un dels seguidors més destacats. Bannon fa uns anys que intenta crear una internacional de la nova extrema dreta i ha teixit aliances que van des de Jair Bolsonaro a la Lliga, el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, Alternativa per Alemanya, el Partit per la Llibertat hongarès de Geert Wilders o Vox.

Els diferents partits de la nova extrema dreta han sabut aplicar els ensenyaments de la Nouvelle Droite. Han aconseguit marcar l’agenda dels mitjans i de la política: el debat públic fa anys que gira entorn dels seus temes preferits, com ara relacionar criminalització i immigració. Fan servir la provocació, i la inversió en xarxes els ha estat molt útil. Deixen anar barbaritats cada cop més fortes per alçar el llistó d’allò que considerem acceptable amb l’objectiu de destruir consensos fins ara inqüestionables en matèria de drets humans. Salvini, quan era ministre de l’Interior, va dir que faria un cens ètnic de gitanos per expulsar-ne com més millor. I la seva popularitat va augmentar: feia anys que relacionava impunement el poble gitano amb la criminalitat.

Com ha fet l’extrema dreta tota la vida, defensen els interessos de les classes privilegiades, però s’erigeixen en portaveus de la classe treballadora mentre pretenen dividir-la: enfrontant els pobres amb els últims, els immigrants, el boc expiatori ideal. Salvini parafraseja Mussolini, i Vox, després d’entrar al Parlament català, es permet dir “Hemos pasado”, en relació amb el “No passaran” antifeixista. Sense la col·laboració dels mitjans de comunicació que durant anys han blanquejat el feixisme, això no hauria estat possible: s’ha anestesiat l’opinió pública. Aquest és el perill més gran per a la democràcia: que deixem de percebre el feixisme com allò que és, un projecte totalitari que pretén destruir-la. Caldria recordar cada dia que ser demòcrata és ser antifeixista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.