En poc menys de mitja hora, la Diputació de Barcelona acceptava ahir la dimissió de la que havia estat directora de l’Institut del Teatre des del 2015, Magda Puyo. A mig matí, els que dimitien eren els directius de l’Escola Superior d’Art Dramàtic (d’on han sorgit les denúncies de presumpte assetjament sexual per part d’alguns professors). Renuncien al temps de pròrroga i convoquen eleccions a l’ESAD en breu. Paral·lelament, queda anul·lat el concurs públic en el qual l’equip de Puyo pretenia repetir. Justificaven la dimissió assegurant: “Ens sentim totalment identificats amb el seu projecte, en el qual seguim creient, però malauradament s’ha vist interromput. Ho trobem trist i injust.”

Dimecres, a Els matins de TV3, Puyo descartava dimitir: “Quan hi ha problemes, plegar em sembla covard; el que em plantejo és treballar.” Ahir, en una concisa nota, dimitia “per responsabilitat i per dignitat” admetent (com havia fet des de dilluns) que no havia sabut trobar les eines per deslliurar l’Institut “de comportaments abusius i autoritaris”. “Condemno amb tota contundència aquests comportaments, em solidaritzo amb les víctimes i demano disculpes a tots aquells i aquelles alumnes que s’hagin sentit oblidades per nosaltres”, deia.

La plataforma Abús Art, nascuda dels estudiants de l’Institut del Teatre per impulsar el moviment contra els abusos a les escoles d’art en viu, convocava, poc abans de la dimissió de l’equip directiu de l’ESAD, una vaga per dilluns per exigir que les institucions i empreses del sector de les arts escèniques es comprometin a fer una revisió integral i immediata de les seves estructures de poder per garantir “espais de seguretat i de denúncia, i cures a les possibles víctimes”. Abús Art entén que el cas de l’Institut del Teatre és comú a altres centres i, per exemple, recordaven els precedents a l’Escola de Teatre de Lleida i a l’ESAD de Galícia.

L’arribada de Magda Puyo el 2015 posava fi a un llarg interinatge de directius de confiança dels polítics a l’Institut del Teatre. La primera dona al capdavant de la institució en el seu segle d’història. Per fi, el centre tornava a tenir la figura d’un artista a la direcció. Pau Monterde va ocupar el càrrec del 1992 al 2002 i Josep Montanyès el va substituir, però la seva mort prematura va portar Jordi Font, un càrrec tècnic, a la direcció. Puyo celebrava ahir en la nota de comiat la complicitat de gran part dels docents amb projectes, “amb la intenció de construir un futur esperançador per a tota la comunitat de l’Institut”. Fins diumenge, havia estat constant el degoteig de reconeixements d’alumnes i docents. “No tot ho hem sabut fer bé”, admetia, però. Entre els seus èxits, haver recuperat la línia d’edicions de teatre i haver donat solvència a l’IT Teatre, amb acords amb el TNC i, ara, amb el Teatre Lliure.

La Diputació de Barcelona dona per anul·lat el concurs públic (només hi havia dues candidatures aprovades: la de Magda Puyo i la de la professora Anna Estrada). El més previsible és que es convoqui el concurs, de nou, més endavant i que durant aquest impasse hi hagi una direcció interina provisional. Pel que fa a l’Escola Superior d’Art Dramàtic (ESAD), s’entén que l’equip actual continuarà en funcions fins que es convoquin eleccions entre els mateixos professors. El que sí que avança és la feina de la comissió de Prevenció i Investigació d’Assetjaments, que indaga els casos denunciats a través del protocol aprovat per Puyo el 2018. De moment, ha transcendit –perquè ho han fet públic els mateixos afectats a les xarxes socials– una denúncia, tot i que és possible que la comissió actuï d’ofici i atengui altres casos, si la víctima ho accepta, que han sortit aquests dies a la premsa. El protocol estableix que pot actuar si l’alumne/a fa menys d’un any que ha estudiat al centre i si s’investiga un professor en actiu.

La dimissió de Puyo, molt reclamada per les manifestants des de dilluns, va ser una nova sorpresa per a molts actors. Alguns, com Martí Torras, ja li havien volgut donar suport, via Twitter, públicament dijous, i ahir eren Marta Marco (“Puyo sempre ha estat una feminista i una veu que s’ha fet sentir en el món cultural”), Júlia Truyol (“Rebo amb tristesa la dimissió. Amb tristesa i esperança. Demostra autocrítica”) i Clara Segura les que qüestionaven el linxament públic mediàtic, entre molts altres exemples.

Juan Carlos Martel, director del Teatre Lliure, en donava el seu parer ahir: “Estem en un sector precari: com menys recursos tenim, menys mecanismes podem aplicar per salvar la crisi extrema, i això porta a accions de supervivència.” De la qual cosa es pot extreure que l’equip de l’Institut del Teatre no va poder desenvolupar el seu propi protocol i va mirar de corregir-ho amb una mediació, que ha resultat insuficient.