Si la pandèmia i la crisi que l’acompanya estan assotant el mercat laboral i fent disparar les xifres de l’atur, aquest càstig encara s’està deixant notar més entre els més joves. En el col·lectiu menor de 25 anys, la desocupació s’ha enlairat més d’un 43% en l’últim any. Les dades difoses ahir pel Ministeri de Treball i Economia Social indiquen que a Catalunya, a final del mes passat, hi havia 512.290 persones inscrites a les oficines del Servei d’Ocupació (SOC), una xifra que inclou els 4.209 treballadors que van quedar sense feina només al febrer i que suposa gairebé un 30% més d’aturats que fa un any, és a dir, 117.076 persones més sense feina.

Però si aquestes quantitats són descoratjadores en termes generals, encara són més ferotges en el cas dels joves. I és que l’atur en la franja d’edat inferior als 25 anys continua a l’alça de manera imparable, i l’esmentat 43% llarg que ha augmentat en els últims dotze mesos deixa sense ocupació un balanç final de 41.879 persones joves, 12.602 més que ara fa un any.

Tot plegat, segons l’atur registrat. Pel que fa a l’enquesta de població activa, l’EPA, que és la que fa comparables les dades amb la resta d’Europa, l’últim càlcul, de final del 2020, situa Catalunya, i encara més l’Estat espanyol, a la cua continental en aquest trist rànquing, amb un 38,1% i un 40,4%, respectivament, de taxa d’atur juvenil (vegeu gràfic).

Els motius d’aquesta situació són diversos, alguns de conjunturals, com ara el fet que un 80% dels joves que entren al mercat laboral ho fan per la via del sector serveis, un dels més castigats per les restriccions i les mesures sanitàries generades per la pandèmia. Però també n’hi ha d’estructurals. Elena Álvarez, portaveu nacional d’Avalot-Joves d’UGT, recorda que, tal com va passar amb la crisi del 2008, la precarietat i la temporalitat estan lamentablement associades al col·lectiu. “Els joves, en general, són molt més fàcils de fer fora d’una feina; si se li acaba el contracte de pocs mesos o de dies, simplement, no se li renova”, comenta la sindicalista, que remarca que, precisament per la curta durada dels contractes, aquests treballadors tampoc no tenen accés a un expedient de regulació temporal (ERTO).

I tot plegat, malgrat que a Catalunya un 40% de les persones que comencen a treballar estan qualificades per exercir la seva feina, una dada que agreuja més el panorama laboral del col·lectiu. Per acabar-ho d’adobar, aquesta franja d’edat no pot accedir a l’ingrés mínim vital ni a la renda garantida de ciutadania fins als 23 anys. Per no parlar de problemes com el de l’habitatge. A Barcelona, per exemple, utilitzant les mitjanes estadístiques, un jove necessitaria un 120% del seu salari per pagar un lloguer estàndard.

Per la seva banda, Irene Ortiz, coordinadora d’Acció Jove CCOO, també posa el focus en la temporalitat i la precarietat com les variables que “estan determinant l’evolució del mercat laboral dels joves” i que, fet i fet, en un escenari de crisi en fan fins i tot “previsibles” els estralls.

Tant Ortiz com Álvarez assenyalen la reforma laboral i l’entorn que ha generat com a gènesi de la conjuntura actual, però també la falta de mesures específiques per incentivar la creació de feina entre els joves. “S’han engegat programes dels quals no hem vist l’efectivitat”, comenta la membre d’Acció Jove, que remarca que “hi ha hagut bones idees en aquest sentit, però hi ha faltat seguiment”. Una opinió compartida per la portaveu d’Avalot, que, a més de la derogació de la reforma laboral, per “canviar les regles del joc”, creu que també cal replantejar el mercat laboral, “basat en sectors molt limitats, amb llocs de treball de baixa qualitat i sense gaire valor afegit”. Álvarez admet que amb programes com l’anomenada “garantia juvenil”, que “a Catalunya s’ha aplicat prou bé”, no n’hi ha prou, i que cal anar més enllà, amb programes a llarg termini i fent seguiment dels resultats de tots aquests incentius. Alhora, troba a faltar un impuls decidit de la indústria que s’adigui més amb els temps que corren, per exemple, “relacionada amb les TIC o respectuosa amb el medi ambient”.

La gravetat del cas dels joves conviu en paral·lel amb la d’altres col·lectius, com ara el de les dones, en el qual, a les xacres comunes del mercat laboral, s’hi afegeixen la parcialitat (en tenen el triple que els homes) i la bretxa salarial, que a Catalunya encara es manté en un 22%. Ricard Bellera, secretari de treball i economia de CCOO, denuncia que tot plegat “fa temps que ho arrosseguem” per la precarietat general de les feines, a la qual ara s’afegeix la pèrdua de confiança en el futur immediat per part d’empresaris i consumidors. “Patim un neguit col·lectiu”, assenyala Bellera, que com a possibles solucions proposa reforçar el teixit productiu, especialment en el cas de les pimes, que són les més afectades per la crisi econòmica derivada de la sanitària. “El mateix Banc d’Espanya assegurava fa uns mesos que tres de cada quatre llocs de treball perduts corresponen a petites i mitjanes empreses”, remarca el secretari de treball de CCOO. A parer seu, calen polítiques actives i mesures de xoc perquè aquestes petites companyies no acabin de caure i incorporin els seus treballadors, que ara sobreviuen en situació d’expedient de regulació temporal (ERTO) a les dades de l’atur.

“És inadmissible –exemplifica Bellera– que una agència de viatges presenti un ERTO i que ningú hagi estudiat com pot habilitar formació per als seus treballadors, sabent com sabem que hi ha sectors, com aquest, que seran fràgils durant força temps.” I encara més, augura: “Hi haurà canvis en les cadenes de producció, en les estructures de proveïdors...”, i per tot plegat cal que la formació obtingui “un paper central”. Finalment, Bellera llança un missatge als representants públics: “Calen pressupostos ajustats als requeriments presents; no podem funcionar amb els actuals, que són pre-Covid”, postil·la.