L’encàrrec per part del Parlament de formar part de la sindicatura electoral de l’1-O va ser rebut per part dels cinc acadèmics “amb orgull”, però només es van reunir el 7 de setembre del 2017 i “van fer acords, i cap resolució publicada”, abans que la llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya fos suspesa pel Tribunal Constitucional (TC), que aquell mateix dia 7 a les onze de la nit va notificar al secretari general de la cambra que s’aturés tot. És el que van declarar ahir davant la magistrada del jutjat penal número 11 de Barcelona Jordi Matas, Marta Alsina, Marc Marsal, Tània Verge i Josep Pagès, a més d’expressar la seva “perplexitat” per la multa coercitiva del TC, estrenada amb ells, quan ni s’havien constituït.

La fiscal, però, no va modificar ni una coma del seu escrit d’acusació: demana dos anys de presó per a ells pel delicte d’usurpació de funcions, tot i qualificar-ho de “marginal”, i nou mesos més de presó pel delicte de desobediència comuna en sostenir que els processats van evitar “nombrosos cops, alguns fins a set, que se’ls notifiqués la resolució del TC”, com en el cas –va dir– d’Alsina, i va assegurar que “no es troba qui no vol ser trobat”. Alternativament, va demanar que fossin condemnats pel delicte de desobediència a l’autoritat a una pena d’un any d’inhabilitació per a càrrec públic, a més d’una multa de 5.400 euros a cada un. La fiscal va assegurar que no és creïble que els síndics només treballessin el 7 de setembre del 2017 al Parlament, “quan el seu nomenament va sortir en el DOGC del dia 8”, i va sostenir que aquest argument de defensa és “sorprenent i sense cap prova objectiva”. Hi va afegir que van aparèixer “resolucions seves” publicades el 14 de setembre, una setmana després que el TC ordenés “a moltes persones” que no fessin cap actuació o que “impedissin” accions per impulsar el referèndum. Va indicar que els síndics, com a “professionals de reconegut prestigi”, no podien desconèixer que el TC havia suspès la llei del referèndum, “per molt que marxessin pel pont o el cap de setmana”, ja que aquells dies “tothom en parlava”.

Per contra, l’advocat defensor, Ramon Setó, va insistir en el caràcter “instrumental” de la querella de la fiscalia contra els cinc acadèmics ja que “en el fons el que es perseguia era desmuntar el referèndum” perquè sense sindicatura electoral no té cap validesa. També va afirmar que amb aquesta causa penal s’ha afectat la llibertat acadèmica dels processats, “escollits per la seva vàlua professional, no pel fet de ser independentistes”, i els quals –va assegurar– són els primers acadèmics d’Europa en una causa pels seus coneixements.

En l’àmbit jurídic, Setó va acusar la fiscalia de “fer pesca d’arrossegament” per aconseguir algun càstig, en incloure els dos tipus de desobediència, tot i que de forma alternativa; en una els acusats són considerats com a particulars i en la segona, autoritat, en formar part de la sindicatura de l’1-O. El penalista hi va afegir que “és l’acusació qui ha d’aportar les proves de càrrec”, en referència a la demostració que només van treballar el 7 de setembre, i quan va ser suspesa la llei del referèndum la sindicatura creada només per a aquesta votació va ser dissolta a la nit, “i per tant no poden ser considerats com a autoritat”. Les dues actes que van fer el 7 de setembre no s’han trobat i les resolucions al DOGC contenen errors que, segons els acusats, no haurien comès, com ara posar en singular i no en plural el “resolc” en cada acord.

Setó va insistir a demanar l’absolució dels cinc acadèmics perquè “no hi ha cap prova que hagin desoït el TC”, i si hi ha dubtes, també. Hi va afegir que en un delicte de desobediència comuna, a diferència de la desobediència com a autoritat (com es va fixar en el 9-N), sí que cal una notificació a la persona, i aquesta, a més, ha de mostrar una negativa “contumaç” a no fer-ne cas. Una situació, va sostenir, que no va passar en el cas dels síndics de l’1-O. Amb tot, va sol·licitar que s’inclogui l’atenuant de dilacions indegudes ja que durant el 2019 el procediment va estar aturat, sense motiu justificat.

Abans de les conclusions, en el judici van declarar vuit testimonis més, ahir. El secretari general del Parlament, Xavier Muro, va explicar que el 7 de setembre a les onze de la nit va rebre per correu electrònic la interlocutòria del TC que li requeria a ell i als membres de la mesa del Parlament que aturessin el desplegament de la llei del referèndum, que el Parlament havia aprovat hores abans, i els síndics electorals havien estat nomenats aquella mateixa tarda. També va assegurar que va ordenar que no s’acceptés cap reunió ni comunicació a la sindicatura de l’1-O, malgrat que els síndics van assegurar que es van reunir la tarda del 7 de setembre, “en una sala de l’última planta i sense gaire material: un ordinador i un llapis de memòria”, va lamentar Marta Alsina.

El llavors lletrat major del Parlament, Antoni Bayona, també va declarar ahir i va explicar que el 6 i 7 de setembre del 2017 van ser “dos dies molt llargs”, amb plens del Parlament; el primer dia es va aprovar la llei del referèndum i el segon la de transitorietat jurídica. Va indicar que ell també va ser advertit pel TC de no avançar en el referèndum, i va opinar que el nomenament dels síndics “era desenvolupar la llei” suspesa.

L’advocada Eva Labarta, ara jubilada, va explicar que Marsal va proposar-li ser suplent de la sindicatura per la seva experiència en la gestió de processos electorals al Col·legi d’Advocats de Barcelona. Tornava el 8 de setembre i no es va reunir amb la resta de síndics, i quan un agent judicial va anar al seu antic despatx a notificar-li que renunciés a la sindicatura, amb la multa coercitiva de 12.000 euros diaris, “es va molestar perquè fos a la República Democràtica del Congo”, on passa mesos com a presidenta de l’associació Marc Palmés - Nens de Katana. “Em vaig quedar en xoc”, va confessar Labarta en veure el seu nom al BOE i la multa coercitiva del TC.

El darrer testimoni de la defensa va ser el catedràtic de dret constitucional Enoch Albertí, membre de la comissió d’experts per fer un seguiment del referèndum, que va assegurar que “amb la suspensió de la llei, no hi havia sindicatura de feia dies i tot estava paralitzat”. Al final, els acusats no van fer ús del dret a la darrera paraula; només Alsina va demanar que la sentència “sigui en català”.