Les dones que lluiten pels drets humans a la regió han estat marginades, afronten pressió, i Femena vol donar-los suport. Després de les revolucions àrabs, els moviments islamistes van arribar al poder en alguns països i n’hi ha que van entrar en guerra, com ara Líbia i Síria. D’altres, com ara Egipte i Bahrain, han patit un augment en la repressió.

És difícil preveure-ho. Alguns moviments feministes no poden evidenciar l’ activitat per la repressió. Però a l’Iran, Egipte i Kuwait hi ha hagut campanyes #MeToo originades per ciutadanes comunes. Que elles parlin en contextos repressius és mèrit de la feina feta pels moviments feministes.

Oferir una oportunitat per a l’activisme en països on no hi ha llocs de trobada. M’impressiona com la gent troba maneres per crear espais de canvi enmig de contextos foscos i repressius.

El patriarcat és un fenomen global i els moviments feministes de la regió exigien les mateixes millores un segle enrere. No són demandes imitades d’Occident; són part de la nostra cultura. Vam defensar l’educació, i ara hi ha dones estudiant a la majoria de països i, de vegades, amb índexs de matriculació superiors als homes. S’han impulsat lleis contra les agressions masclistes...

L’opressió contra la dona té lloc a tot el món i les societats progressistes tampoc han assolit la igualtat. La religió és l’excusa per oprimir la dona per part dels qui volen mantenir-se en el poder. Pot ser bona o dolenta segons com s’interpreti. Els qui la interpreten solen ser els qui són en el poder i ho fan de forma favorable per a ells. A Tunísia, amb arrelament de l’islam, les dones han aconseguit molts dels seus drets.

La doble vara de mesurar dels països occidentals amb aquests dictadors s’ha d’acabar i cal fer pressió perquè les dones no siguin castigades per exigir drets humans. Riad concedeix drets a les dones com a campanya de publicitat, però també és una resposta a l’activisme. Hi ha una lluita i una resposta. Dit això, és inacceptable que l’estat no permeti exigir millores. Loujain al-Hathloul és ara fora de la presó, però no pot parlar lliurement. És una tàctica utilitzada en altres països. La pèrdua de l’espai civil afecta molt la dona, perquè ja tenia pocs espais per organitzar-se.

No tenen drets, abusen d’elles i les assassinen amb total impunitat. Els governs dels països d’acollida han de protegir-les, però també els seus països d’origen. És una crisi que requereix més atenció.