La majoria de vegades, quan a les nenes se’ls pregunta què els agradaria fer quan siguin grans, no s’espera que diguin: “M’agradaria fer política”. S’espera que vulguin convertir-se en mestres d’escola, bibliotecàries o infermeres. En fer-ho, se’ls diu implícitament quines opcions professionals són acceptables per a les dones: professions de servei a les persones però que alhora els permeten tenir cura dels seus fills. Els hi fem entendre des de ben petites que, independentment de la seva formació i passions, sempre quedaran subordinades a les necessitats de les seves famílies. Sortir d’aquesta cotilla és un assoliment en si mateix i es paga car, sigui quin sigui el camí que triïs.

La política és un entorn masculí, fet per homes i per a homes. Voler entrar-hi suposa desafiar les normes socials que confinen les dones a l’esfera privada i consagra l’esfera pública a aquests senyors. El preu a pagar, és el preu de la càrrega mental. És aquest maleït mite de la ‘wonder woman’ que, a més de les seves obligacions professionals, fa la compra, la bugada, la neteja, porta l’administració familiar, els nens al pediatre, organitza el calendari i fa esport. Tot això sense tenir dret a queixar-se. I a la qual un respon, si s’atreveix de totes maneres: “Tu ho has volgut. Així que assumeix-ho, ara”. El preu pagar, és la sensació constant de no ser legítima, de no estar a l’alçada de la tasca. A això s’hi afegeix el pes de la discriminació interseccional. Ser dona i estar en política el 2021 és afrontar, una vegada i una altra, aquestes trampes. Aquesta observació transcendeix les fronteres.

Avui som diputades des de Catalunya i Suïssa. Hem optat per involucrar-nos en la política. Aquesta elecció de vegades ha estat difícil de suportar. El Parlament té dinàmiques, codis i pràctiques pròpies que ajuden a marginar les dones i les minories. També actua com a catalitzador de les desigualtats en la societat. Com a tal, totes hem experimentat el sexisme ordinari, la marginació, l’assetjament, i la sensació de no estar al nostre lloc. Però hem aguantat. Hem sabut treure les nostres fortaleses d’aquestes experiències. Hem decidit fer de lo privat una cosa política. Per totes aquelles que van renunciar i per totes aquelles que no es van atrevir, ens hi hem quedat a fer política. Hem impulsat i implementat reformes per garantir que les dones poden exercir els seus drets plenament.

En molts aspectes, el fet que haguem estat escollides diputades diu molt de la nostra trajectòria personal i sobre com les dones dels nostres països han decidit forjar un lloc en els seus respectius parlaments. Nosaltres som les filles de totes aquelles desconegudes que han fet campanya durant molts anys per a obrir-nos les portes dels parlaments. Som descendents de totes les dones de qui s’ha ignorat la seva veu.

Les actituds canvien. Les persones i les societats evolucionen. Però els canvis necessaris per a la plena realització d’una societat igualitària es fan esperar. Els avenços dels drets de les dones al llarg del segle XX són el fruit de les lluites feministes: el dret a vot, el dret a l’avortament, el permís de maternitat, la igualtat entre dones i homes. Lluites i mobilitzacions que han marcat generacions d’activistes i que han transformat les nostres democràcies durant molt de temps. Des del 2017, l’onada lila ha tornat a escombrar els nostres països, alliberant les veus de les dones i tornant el feminisme al centre de l’agenda política.

El 8 de març és el Dia Internacional dels Drets de les Dones. Jornada de vaga a Catalunya. Jornada de mobilització a Suïssa. Però sobretot, dia de la sororitat i l’empoderament!