Un país petit i sense gaires recursos com el nostre, si en alguna cosa ha de confiar és en el seu capital humà. De fet el tremp de l’economia catalana es deu a l’empenta de la seva gent i al coneixement tàcit que ha modelat una cultura i una manera de fer. Però ara més que mai es necessiten també els coneixements explícits que provenen dels sistemes educatius, i en aquesta cursa tenim encara camí per recórrer.

La inversió en capital humà permet en general millors oportunitats laborals i uns salaris més elevats. Tota la societat se’n beneficia perquè hi ha una correlació positiva entre el grau de formació i el creixement econòmic. I més enllà dels factors econòmics, l’ensenyament és una font de cohesió social i d’igualtat d’oportunitats.

Però tot i el consens generalitzat de les bondats del capital humà, a l’hora de la veritat els nivells d’ensenyament assolits per la població presenten diferències importants entre països i regions.

Per començar, l’esforç de despesa pública varia en més de 3 punts del PIB entre el mínim d’Itàlia (3,9%) i el màxim de Suècia (6,9%), dins d’una mitjana de la UE del 4,7% del PIB. Espanya se situa en la banda baixa (4,2%) i Catalunya, encara més (3,7%, segons el Departament d’Ensenyament), perquè la distribució de recursos estatals no és proporcional al PIB generat.

La gran diversitat de models educatius entre països no permet la comparació directa dels nivells assolits en cada un, i d’aquí ve l’harmonització que fa la classificació internacional estàndard d’educació (ISCED en les sigles en anglès). A efectes de facilitar l’anàlisi de dades, aquesta classificació s’acostuma a agrupar en un nivell bàsic (que inclou els estudis que com a màxim arriben fins a la secundària bàsica); un nivell intermedi que agrupa els estudis fins al nivell de secundària superior i altres estudis no terciaris com la formació professional superior; finalment un darrer grup mostra el nivell d’estudis terciaris.

D’aquestes dades, s’extreu que a la UE els nivells de formació més alts de la població corresponen a països que van pertànyer a l’òrbita comunista. Amb exemples com els de Txèquia, Polònia, Eslovàquia, Lituània, on més d’un 90% de la població té com a mínim uns nivells d’ensenyament de secundària superior. En canvi, als països i regions del sud d’Europa és on hi ha més població dins dels nivells educatius més baixos, i Portugal, Itàlia i Espanya lideren aquest rànquing.

La situació de Catalunya no és millor: entre la població de 30 a 34 anys encara hi ha un percentatge important (31,5%, al davant d’un 16,2% a la UE) que només té com a màxim formació bàsica, amb un elevat nivell d’abandonament escolar prematur tot i la millora dels darrers anys. D’altra banda, la població que té un nivell d’estudis com a mínim de secundària superior és del 68,5% (respecte al 83,8% de mitjana de la UE), fet que ens allunya dels nivells de formació més generalitzats de la Unió Europea.

D’aquest grup que té com a mínim estudis secundaris, la major part els supera fins als estudis terciaris, un fet que cal posar en valor perquè en aquest cas el percentatge de Catalunya (50,6%) és força superior a la mitjana europea (40,3%); tanmateix, per contra, la situació de la població que té estudis únicament fins a la secundària superior és la inversa i el diferencial és molt elevat ( 17,9% a Catalunya i 43,5% a la UE), amb la particularitat que aquest diferencial es concentra en la seva totalitat en els estudis de formació professional de grau superior, que estan molt menys arrelats en el nostre sistema educatiu.

Per tant, estem parlant d’un model comparativament polaritzat amb un elevat pes de població amb estudis universitaris, un pes reduït de població amb estudis intermedis (de formació professional superior) i un elevat pes de població que com a màxim pot haver superat el nivell d’estudis bàsics obligatoris, amb l’agreujant de l’elevada taxa de fracàs escolar. La falta de formació repercuteix en primer lloc en la vida laboral de la població afectada. Però també ho pateix el conjunt de la societat perquè li resta capital humà, un actiu cada cop més necessari per encarar amb èxit les ràpides transformacions tècniques i econòmiques presents i de futur.