En l’àmbit de la gestió empresarial, ja fa uns anys va sorgir un moviment anomenat Back to basics. Aquest moviment deia, si fa o no fa, que calia un retorn a allò bàsic també respecte a la gestió de persones; que de mica en mica ens havíem anat desviant amb la introducció de lògiques més eficientistes i que havíem perdut de vista allò substancial, que era que estàvem parlant de persones. Algunes ens hi vam sumar, convençudes que les organitzacions les fan les persones. I ho vam fer amb la voluntat d’actuar en conseqüència.

De vegades amb bones intencions, i en d’altres amb la visió dels caçadors de tendències, van sorgir idees com ara “som humans no recursos”, “posem les persones al centre” o “les persones són el nostre principal actiu”. Més endavant, de les persones n’hem passat a dir “talent”. I tot això, que d’entrada és bo, va ser arrossegat per la lògica del mercat, que sempre vol oferir coses noves per enllaminir-nos amb noves modes, i ens ha desviat un altre cop del que, segurament, era la intenció genuïna. D’altra banda, quan mires enrere no sembla pas que aquest corrent ens hagi portat que les empreses, i els que les dirigeixen, actuïn des d’aquesta visió humanista.

Lliçons recents, de les que s’escriuen amb majúscula, sobre la condició humana m’han fet pensar que potser mai no havíem estat en allò bàsic. Així, és impossible tornar allà on no has estat mai. Veient les decisions que s’estan anunciant a les empreses, es fa necessari reivindicar ara el go to basics (no pas back). I, amb aquest propòsit, primer ens cal pensar què és allò bàsic pel que fa a la gestió de persones.

Cal que si posem el nostre compromís a assegurar que les persones puguin contribuir als objectius de les empreses on treballen, assumim que per fer-ho han d’estar en entorns estimulants, de confiança, segurs i constructius. També hem de procurar que altres persones que tenen capacitat per influir en la marxa de l’empresa participin de la mateixa orientació.

D’entrada, hem de ser crítics amb el que se’ns ofereix com a noves aproximacions de la gestió de persones. Sovint se sustenten en la voluntat de projectar les nostres empreses cap al futur i ens serveixen per explicar algunes de les accions que impulsem per procurar fer de la nostra empresa un bon lloc per treballar. Però és imperdonable aplicar-les com qui les escull d’un catàleg, sense abans pensar-les. Pensant-les, en podem identificar la complexitat i podem calibrar-ne els impactes sobre la gent. Els impactes desitjats i els que no ho són. He pogut constatar autèntiques barbaritats amb aquestes translacions simplificadores i literals.

Les zones de confort s’anomenen així perquè s’hi està bé. A més, són molt escasses. Així que abans de provocar sacsejades organitzatives, pensem.

Allò après és sovint molt valuós, ens connecta amb d’on venim i amb què som. Aprenguem sempre i continuadament però, abans de menystenir antics aprenentatges, pensem.

Anticipar-nos, sí; quan sigui necessari per seguir sent viables i enfortir-nos davant la incertesa. Però abans d’aixecar l’atenció al present de la gent, pensem.

Amb aquests pocs exemples vull reivindicar el paper essencial de les àrees de persones en aquest impuls crític a les nostres empreses. Actualment, tenim reptes importants per afrontar; la deshumanització de les decisions del mercat, la digitalització i, òbviament, els impactes de la pandèmia.

The Economist va assenyalar que, així com la crisi financera del 2008 va destacar les direccions financeres, la covid-19 posa l’accent en les direccions de persones. Aquest diari va escriure: “Aquesta pandèmia posa de relleu el paper d’aquesta funció corporativa, sovint injustament rebutjada com a soft. Mai abans com ara, les empreses havien necessitat una direcció de recursos humans d’alta competència professional.”

Hem de procurar mantenir les persones sanes, mantenir la seva motivació i estat d’ànim, supervisar un canvi massiu cap al treball remot i, en alguns casos més difícils, considerar quan i com prescindir d’algunes persones, ni que sigui de forma temporal.

Més que mai hem de procurar una mirada atenta sobre les persones. Recordar que també hem de pensar en allò petit, a protegir la rutina d’allò quotidià, a desenvolupar capacitats per comprendre els implícits, a seguir confiant en nosaltres i els altres, a saber que allò que no es pot mesurar també existeix, a vetllar perquè la velocitat dels canvis no s’endugui les nostres conviccions íntimes.

Ens cal pensar, dubtar, deliberar, escoltar i després no defugir les decisions procurant respostes justes. Sabent que no hi ha solucions perfectes ni, ara mateix, certeses ni incerteses rotundes. Vindran conjuntures més favorables i ens han de trobar pensant i orientats de forma sincera envers els altres.

Perquè les empreses són i el seu creixement té sentit només si són i creixen amb les persones.