Parlar cara a cara amb molts eurodiputats, malgrat les dificultats de la Covid-19. Els d’esquerra no tenien gaire inconvenient a reunir-se, però inclús alguns van demanar discreció. Per als populars, liberals i socialistes hem fet servir una diplomàcia discreta. No hem treballat amb el grup dels Conservadors i Reformistes, on hi ha Vox, ni amb els ultres d’Identitat i Democràcia (on hi ha el partit de Le Pen) per guanyar vots.

Molts deien que els fets de l’1-O són anteriors a l’entrada a l’Eurocambra per esquivar el dilema de si Espanya vulnera els drets civils i polítics. Sense aquest argument, segurament tindríem més suports.

És una mala notícia, sí. Però també és bona perquè políticament és un resultat exitós.

És una bufetada immensa a l’Estat espanyol que un 42% dels eurodiputats no estiguin d’acord amb la seva deriva autoritària. Sabem que molts estan radicalment en contra de la independència, però la votació no anava d’això, sinó de si Espanya té dret a perseguir els dissidents polítics.

Per això parlo de victòria política. Hem passat del silenci vergonyós de l’1-O, quan el Parlament Europeu no va condemnar la violència, a aconseguir que un 42% dels eurodiputats condemnin la gestió espanyola del conflicte català.

Hem utilitzat el suplicatori per posar sobre la taula el problema català, passant del cas judicial a la conversa política de fons.

L’independentisme no pot fer un pas en fals. Primer hem de consolidar el rebuig de les institucions europees a la deriva autoritària de l’Estat espanyol ara que l’Eurocambra ja comença a posar Espanya a la llista amb Polònia i Hongria.

El PSOE opta per seguir judicialitzant el conflicte votant a favor del suplicatori. Els seus eurodiputats han fet una pressió indigna als companys del grup socialista europeu. El PSOE actua amb una estratègia repressiva idèntica a la del PP, però enganya millor. Si el PSOE no es creu la via del diàleg, per què ens l’hem de creure els altres?

Llarena s’emportarà un disgust a Luxemburg, però hem de ser prudents. Hi ha elements que ens permeten estar tranquils amb les prejudicials del jutge Pablo Llarena. Bèlgica no es treu de la màniga el risc per als drets fonamentals per denegar l’extradició. Això s’allargarà uns mesos o màxim un any. Ja veurem la resposta.

La qüestió de la doble incriminació pel delicte de sedició era la qüestió en què confiàvem més, on havíem centrat tota la nostra artilleria per combatre les euroordres. El tema dels drets fonamentals el vam posar des del principi a l’estratègia jurídica, però no teníem gaire confiança que el jutge belga s’atrevís a dir la veritat. La batalla jurídica no estaria perduda si el TJUE donés la raó a Llarena.