Menar pel sender de la transició energètica comporta satisfer uns costos –els que no formen part pròpiament del cost de l’energia al rebut de la llum, els anomenats “càrrecs”– que tenen a veure amb el dèficit de tarifa, les tecnologies d’energia renovable que es van acollir a primes i tota mena de decisions de política energètica, i que globalment representen per al sistema una despesa de 10.000 milions d’euros a l’any.

En aquest apartat destaca com a cost més important el de les energies renovables, cogeneració i residus, recollit sota l’abreviatura de RECORE, que suposen 6.000 milions d’euros a l’any i que han estat objecte de l’avantprojecte de llei del Fondo Nacional para la Sostenibilidad del Sistema Eléctrico (FNSSE). Aquest fons s’aplicarà durant els pròxims cinc anys i bàsicament consisteix a repartir aquest cost entre totes les fonts d’energia, fent per manera que no només el pagui el consumidor d’electricitat, sinó també el de gas natural, benzina i dièsel, sota el principi de “qui contamina paga”. Segons disposa la nova regulació, dels 4.765 milions d’euros que hom pretén recaptar entre els anys 2021 i 2025, 2.085 milions els haurien d’aportar les companyies petrolieres, 1.181 milions les gasistes i 1.500 milions les elèctriques, que així assumeixen un 30% del cost, quan abans es feien càrrec del 100%.

L’impacte d’aquest fons tindrà clares repercussions en la factura: el consumidor elèctric pot veure com se li redueix el preu en un 13%, mentre que les factures del gas i la gasolina s’encariran.

Com assenyala Pep Salas, membre de la Comisión Nacional de los Mercados i la Competencia (CNMC), es traca de “donar un senyal sobre els usos finals de l’energia, així que les fonts no elèctriques, que generen més CO2, aniran assumint més costos, per així desplaçar decisions dels consumidors de combustibles fòssils cap a renovables.” Salas, que s’hauria estimat més un fons més ambiciós, que s’hagués desplegat en dos anys, també destaca que “en la mesura que ara es pagarà en funció del volum de consum, més que sobre quantitat d’emissions de CO2, hi haurà un subsidi creuat entre franges de consumidors, i el sector residencial ja no haurà d’assumir el 80% del cost, com fins ara, mentre que l’industrial pagarà una mica més.

En aquesta “socialització” de la transició elèctrica hi ha, com bé reconeix Salas, guanyadors i perdedors, i aquest han fet sentir la seva veu ben alt. Des del sector petrolier, Josu Jon Imaz, conseller delegat de Repsol, ha dit que, en realitat, el fons s’ha concebut per “pagar els fons d’inversió, molt sovint especulatius, que van invertir en unes renovables que encara no eren competitives”. Afegeix, a més, que s’ha volgut sufragar els dividends de les elèctriques i els seus errors estratègics. Per la seva banda, l’Associació Espanyola d’Operadors de Productes Petrolífers (AOP) ha expressat que “no s’han d’enviar al mercat senyals de sectors creuats, ja que el dèficit elèctric prové de decisions polítiques de fa anys”. Els gasistes, com ha expressat la patronal del sector, Sedigas, temen que es posi en perill la comercialització del gas, un sector que el 2019 va poder exhibir un superàvit de 353 milions d’euros, mentre que el sector elèctric registrava unes pèrdues de 527 milions. Petroliers i gasistes consideren que la solució adequada hauria estat dur aquest cost als pressupostos generals de l’Estat. Val a dir, com explica Pep Salas, que el fons s’ha dissenyat més sobre volum de consum que sobre emissions, justament perquè “els hidrocarburs, que ara hauran d’assumir el 43,3%, no haurien hagut de fer una aportació encara més alta”.

Per a Daniel Pérez, cap de l’àrea legal de la comercialitzadora Holaluz, és clar que tenen “obligacions de descarbonització”, per la qual cosa “és de justícia que altres sector a banda de l’elèctric, paguin part del cost”.

Pérez creu que el fons podria haver aprofundit més, i “incloure conceptes com l’adaptació de la xarxa a l’autoconsum o la infraestructura de la mobilitat elèctrica, que també s’haurien de pagar entre tots els sectors”. El representant d’Holaluz també posa l’accent en el fet que, tal com ha quedat el fons, “desincentiva l’autoconsum, ja que es redueix més la part variable de la factura que la fixa, amb la qual cosa ja no surt tant a compte instal·lar plaques per assolir estalvis en el consum”. Des de diverses instàncies ja s’ha demanat que també siguin variables els peatges que ara formen part de la part regulada de la factura, que tenen a veure fonamentalment amb el transport i la distribució. Com diu Pérez: “Esperem que la CNMC faci una nova metodologia de càlculs per variabilitzar els peatges, tot pensant que alguns costos fixos es poden recuperar per la via dels pressupostos generals.”