Les entitats que signen aquest article són organitzacions que treballen per la normalització de les llengües minoritàries a l’Estat espanyol. Incidim en les nostres societats amb diferents projectes i iniciatives per aconseguir, entre altres objectius, el dret de viure en la llengua dels nostres territoris.

Som conscients que la iniciativa social ha d’anar acompanyada de polítiques lingüístiques i de mesures efectives. Per això, fa dos anys, vam decidir engegar una iniciativa conjunta amb l’objectiu d’incloure en el debat polític la garantia dels drets lingüístics als nostres territoris amb la presentació del document Pluralitat lingüística: llibertat, igualtat i democràcia, en el qual fèiem una crida als partits polítics a assumir els principis d’igualtat lingüística per garantir una societat justa, veritablement plural i democràtica amb els mateixos drets i deures per a tothom. Com a resultat, deu organitzacions polítiques han donat suport a aquestes demandes presentant una proposta no de llei al desembre que es va debatre al Congrés el proppassat 9 de març.

El 45% dels habitants de l’Estat espanyol viu a territoris amb una llengua pròpia diferent del castellà. Lluny d’un simple fet estadístic, en la pràctica, la realitat ens obliga a l’ús del castellà per a complir obligacions, per a satisfer necessitats i perquè ens siguen respectats altres drets. L’ús de les nostres llengües sempre troba el mur de l’exclusió, de la coerció, del veto, de la inexistència, de la invisibilitat o de condicions impossibles a l’empara del Butlletí Oficial de l’Estat.

Des de la Declaració Universal dels Drets Humans fins a la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, des del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics fins a la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, acords internacionals amb els quals es compromet l’Estat espanyol, hi coincideixen que tots els pobles i les comunitats lingüístiques, iguals en capacitats, també han de ser iguals en el dret de fer totes les activitats humanes en la llengua pròpia. Igualtat, llibertat i democràcia amb voluntat d’exercici.

La voluntat de les entitats socials de dialogar i d’arribar a un acord, acceptant totes les propostes alternatives a la nostra amb l’única condició de tenir com a base la igualtat de totes les comunitats lingüístiques i la voluntat de posar-la en pràctica i dur a terme accions concretes, es va trobar, d’una banda, un PP que presentava una esmena que reconeixia la necessitat d’igualtat de drets i deures però que continuava mantenint límits que buidaven la proposta de voluntat pràctica i, d’una altra, es va trobar un PSOE tancat al reconeixement més bàsic de la plena igualtat de totes les llengües existents a l’Estat.

El fet que els dos partits que han estat al capdavant de l’Estat durant els darrers 40 anys s’enroquen en la seua posició habitual no ha permès assolir un compromís real i efectiu amb tots els punts de la proposta per a passar de la política de declaracions d’intencions a l’executiva i, en conseqüència, donar plena validesa als pactes signats pel mateix Estat.

No tenim cap dubte que va ser gràcies a la pressió dels agents socials que es va poder obrir de nou el debat, tot i que amb un resultat insuficient. Ens vam asseure i dialogar amb aquells que hi van estar disposats. Hem definit el camí i hem aconseguit interpel·lar nous agents polítics fins ara insensibles a demandes tan fortes i tan necessàries a la nostra societat.

Hem obert una finestra, però el futur de les nostres llengües necessita obrir-ne moltes més i que no es tornin a tancar. Insistirem i continuarem actuant des de les nostres realitats diverses, però també coordinats en tots els espais que puguem a la recerca d’una democràcia real que rebutge totes les formes de racisme, inclòs el lingüístic, que menysprea, exclou i discrimina els ciutadans que es mantenen com a membres d’una comunitat lingüística.

Queremos vivir en galego! Euskaraz bizi nahi dut! Nagüamos vivir n’Asturianu! Queremos vivir en aragonés! Volem viure en català!