Un passat dolorós i inflamable en l’àmbit polític. Divendres es van complir 59 anys del final de la guerra d’Algèria i dels Acords d’Évian, que van permetre la independència del país del Magreb. Com sol ser habitual a França, la data històrica del 19 de març del 1962 no va ser recordada amb cap gran homenatge nacional –sí que està previst fer-ho per al 60è aniversari, l’any que ve–, però sí amb una multiplicació d’actes locals, sobretot en l’arc mediterrani al sud-est del país. Malgrat això, el record del conflicte forma part de l’escena política després que el president francès, Emmanuel Macron, hagi adoptat en les últimes setmanes diferents gestos per reconciliar les memòries.

El jove dirigent, que és el primer cap d’estat que ha nascut després del final del conflicte, ha mostrat una sensibilitat particular per aquesta qüestió. El record de la guerra d’Algèria oscil·la a França entre una certa amnèsia col·lectiva i una memòria exacerbada en el dolor i la nostàlgia entre les famílies dels pieds-noirs i dels harkis, algerians col·laboracionistes amb el poder colonial. Després d’haver adoptat algun gest aïllat, com ara el reconeixement el 2018 de la responsabilitat de l’Estat francès en la mort del matemàtic comunista Maurice Gaudin (desaparegut el 1957 a Alger), Macron sí que sembla ara decidit a endinsar-se en aquest terreny espinós.

El president va rebre a finals de gener un mediàtic informe encarregat a l’historiador Benjamin Stora (Constantina, 1950). Elaborat per un dels grans experts en el conflicte, recomana interessants mesures per reconciliar les memòries. Des d’aleshores, Macron ha adoptat decisions simbòliques, tot i que s’ha negat a demanar perdó. L’Elisi va reconèixer el 2 de març la responsabilitat de l’Estat francès en l’assassinat de l’advocat i dirigent nacionalista Ali Boumendgel. I una setmana després va permetre l’accés als arxius secrets sobre la guerra d’Algèria.

“Després de molt de temps en què va estar congelada en les aigües de l’oblit, aquesta guerra ha quedat atrapada en la trampa de les memòries individuals”, assegura Stora en l’informe, publicat en forma de llibre. Més de set milions de persones que viuen a l’Hexàgon estan marcades pel record d’aquella guerra. La indigestió d’aquest passat no només afavoreix crispacions identitàries, com ara la islamofòbia, sinó que dificulta les relacions estratègiques entre França i Algèria. Tot i que els objectius de Stora semblen nobles, i no pretenen blanquejar les atrocitats franceses durant la colonització, el seu informe ha rebut dures crítiques. L’alcalde de Perpinyà, l’ultradretà Louis Aliot, l’ha acusat “d’amagar expressament nombrosos fets”, en una carta pública que li ha dirigit aquesta setmana. Aquests retrets han coincidit amb l’organització, divendres i ahir, d’una exposició a la capital de la Catalunya del Nord sobre “les tortures i massacres” que van sofrir els harkis i pieds-noirs per part de les forces independentistes algerianes. A Perpinyà, que té una influent comunitat de pieds-noirs, abunden els monuments erigits pels nostàlgics de l’Algèria francesa.

Els gestos de Macron tampoc han suscitat entusiasme entre les autoritats algerianes, les quals critiquen la negativa expressada per l’Elisi de demanar perdó oficialment. També han acusat l’informe de Stora de situar “en el mateix nivell la víctima i el botxí”. Una freda acollida que reflecteix la complexitat de la reconciliació memorial.