La guerra per l’Alt Karabakh continua, diu Arin Kalousdian. Armènia i l’Azerbaidjan van posar fi el 10 de novembre al conflicte que mantenien per aquest territori amb un tractat que atorga sobirania azerbaidjanesa sobre municipis d’on la població armènia ha hagut de marxar. Però “la gent al territori encara té por”, diu Kalousdian.

Ella és una de les 100.000 persones armènies que viuen al Líban, des d’on han assistit incrèdules a la pèrdua de part de l’Alt Karabakh, l’autoproclamada República d’Artsakh. Aquesta regió muntanyosa i l’actual Armènia formen el minvant territori històric que la nació encara posseeix. L’Alt Karabakh té símbols nacionals i institucions polítiques que la distingeixen de l’Azerbaidjan, al qual està incrustada i del qual reivindica la seva independència. Armènia, estat amb què comparteix idioma, passaport, moneda i connexió terrestre, assisteix l’enclavament en termes financers i militars.

Milers de residents de l’Alt Karabakh es van refugiar a Armènia durant la guerra, i molts no hi tornen tot i que casa seva estigui a la banda que els armenis han pogut retenir. Kalousdian creu que és pel xoc psicològic: “Tothom hi ha perdut algú, i tornar i constatar-ho fa mal.” El seu germà, de l’Alt Karabakh i refugiat a Armènia, va passar setmanes visitant el Ministeri de Defensa armeni. Demanava pel seu fill, desaparegut el 8 d’octubre durant el replegament davant d’una ofensiva azerbaidjanesa. En l’atac, no hi constaven ferits ni morts. “Només set absències”, lamenta Kalousdian. El cos del noi va aparèixer al gener i el van identificar amb una prova d’ADN. Kalousdian va viatjar a Armènia per assistir a l’enterrament. Centenars de cadàvers –molts dels quals, decapitats– han estat retornats en intercanvis entre armenis i azerbaidjanesos.

Són conseqüències de la darrera guerra entre dos països amb diferents legitimitats sobre l’Alt Karabakh, un territori de presència històricament armènia. Però la llei internacional n’atorga la sobirania a l’Azerbaidjan, un estat de majoria musulmana al qual les autoritats soviètiques van adjudicar-ne el control. Les tensions van quedar latents fins que el 1988 el Parlament de l’Alt Karabakh va aprovar l’abandonament de l’Azerbaidjan i la integració a l’aleshores República Socialista d’Armènia. Va aparèixer l’animadversió entre les comunitats, i la matança d’armenis a la ciutat azerbaidjanesa de Sumgait va obrir el conflicte. La caiguda de l’URSS el 1991 va dur les independències d’Armènia i de l’Azerbaidjan i la guerra pel territori, a la qual es van afegir armenis del Líban –com la tardor del 2020–. Els armenis van vèncer, van mantenir el control sobre l’Alt Karabakh i van conquerir territoris azerbaidjanesos per aplicar-hi una “zona de seguretat”, d’on van expulsar milers de famílies.

Durant aquell conflicte, el director d’orquestra armeni libanès Zakar Keshishian va fundar un cor d’infants a Xuixí, bressol de poetes i d’artistes a l’Alt Karabakh que armenis i azerbaidjanesos reivindiquen com a referència cultural. A Bourj Hammoud, ciutat libanesa amb forta presència armènia, hi va obrir un altre cor i els grups van fer viatges d’intercanvi. Els infants del Líban van conèixer la terra de la qual els parlaven les seves famílies, i els de l’Alt Karabakh van visitar un país on hi ha infants que consideren compatriotes. “Van fer-se amics i s’escrivien”, diu Keshishian. “Durant 20 anys, viatjava entre Beirut i Xuixí carregat de cartes i regals. Feia de missatger!”

Aquella generació és la que ha sortit derrotada en la darrera guerra contra l’Azerbaidjan. Amb la cara desencaixada, Keshishian explica que alguns d’ells han mort. Els altres han abandonat Xuixí, conquerit pels azerbaidjanesos. Hi parla per WhatsApp: “Em pregunten coses que no puc respondre. Creuen que tinc respostes per a tot. «Ara què passarà?» «Podrem tornar a Xuixí?» No sé què dir-los. Tenir aquest rol és dur.”

L’Azerbaidjan ha posat fi a dècades sense presència azerbaidjanesa a l’Alt Karabakh, ha recuperat la “zona de seguretat” armènia i ha possibilitat, així, el retorn de milers de desplaçats azerbaidjanesos. El conflicte torna on era a la fi de l’URSS, però dues generacions s’han dessagnat. En la darrera guerra han mort 6.000 persones, i res fa pensar que puguin evitar-se’n més en el futur.

“Durant 30 anys, hem sentit històries de victòria de la generació anterior”, diu Hrag Avedanian, jove armeni de Bourj Hammoud: “Els armenis sempre havíem estat derrotats i l’Alt Karabakh era un símbol que ens unia.” La mare li demana que no se senti així, però Avedanian diu que forma part d’una joventut “avergonyida” per haver perdut el que els grans van guanyar: “Com ho justificarem? Quin missatge passarem a la propera generació? No sabrem què dir-los.”