Per a qualsevol estat, ja sigui constituït o bé imaginat, la seva hisenda és una institució clau. Tot el que pugui fer, o deixar de fer, forçosament vindrà determinat per la seva capacitat d’autonomia financera i, en això, el control que es pugui tenir de la caixa és una estratègia més que fonamental. Potser per això, quan l’independentisme va agafar velocitat de creuer i vam començar a sentir parlar, reiteradament, de la necessitat de construir “estructures d’estat”, una de les que tenien més importància estratègica era una agència tributària pròpia. Amb el temps, però, s’ha constatat que aquest organisme no ha agafat la robustesa anhelada. A hores d’ara, la Generalitat tot just recapta el 5,3% dels impostos que es generen al país, amb l’afegit que la major part d’aquest percentatge tan escarransit són cànons propis, com el de grans establiments comercials, per citar-ne només un. L’Estat, en resum, continua sent una vetusta i vigorosa maquinària recaptatòria a Catalunya. I això representa poder, i en majúscules.

Per revertir la situació, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) du a terme una campanya per incentivar la sobirania fiscal des de tots els fronts possibles. El propòsit és que empreses i partits polítics independentistes, però també ciutadans del carrer, liquidin els seus impostos a l’Agència Tributària de Catalunya. “Volem que aquest organisme agafi múscul”, comenta Aleix Andreu, coordinador de la comissió Fem República de l’entitat. L’estratègia no té gaires secrets. Com més càrrega de feina es doni a l’agència catalana, més obligada es veurà a dimensionar-se a l’alça. Per dir-ho d’una altra manera, no es tracta de crear una “estructura d’estat” signant un decret, sinó que es vagi modelant amb calma i de baix cap a dalt, sabent que assolir la independència no és cosa de demà passat, ni l’altre.

Si del que es tracta és que la hisenda catalana guanyi clients, el primer que cal receptar és pedagogia. D’entrada, per fer veure que pagar els impostos en un lloc o en un altre no ha de ser indefectiblement una qüestió ideològica. “Un pot ser profundament autonomista i, alhora, voler que l’Agència Tributària de la Generalitat sigui un instrument fort”, exposa Andreu, que també explica que una altra de les tasques que han de fer des de la campanya de l’ANC és desmuntar “les moltes llegendes urbanes” que hi ha al voltant de la qüestió. La primera de les quals, i potser la més recurrent, és que fer sobirania fiscal no és del tot legal. Fals. Ho és, i del tot. Paraula de l’Estatut, que en l’article 204 estableix que “la gestió, recaptació, liquidació i inspecció de tots els tributs propis de la Generalitat, i també, per delegació de l’Estat, dels tributs estatals cedits totalment a la Generalitat, corresponen a l’Agència Tributària de Catalunya”.

A banda de particulars i empreses, l’ANC també està pressionant els partits independentistes perquè facin servir aquest mecanisme. La seva resposta, per ara, ha estat més aviat tèbia, per dir-ho suaument. També dels ajuntaments, un nombre substancial dels quals –més de 200– es van adherir a una campanya similar que va dur a terme un altre col·lectiu el 2012. Ara ja n’hi ha quinze que han assegurat que utilitzaran l’agència catalana com a referència dels seus tràmits, i l’últim a adherir-s’hi ha estat el de Vic. “N’hi ha més que hi estan interessats. El nombre creixerà, i d’aquí a poc temps”, vaticina Andreu.