“Us imagineu, amics, aquesta crisi a Catalunya amb la meitat del govern defensant la Constitució i l’altra meitat del govern, amb Podem a dins, dient que hi ha presos polítics a Catalunya i defensant el dret a l’autodeterminació a Catalunya?” Qui parlava així era Pedro Sánchez el 26 d’octubre del 2019, quan les eleccions de l’abril van ser estèrils i van acabar amb la repetició electoral del 10 de novembre pel rebuig del PSOE a fer un govern de coalició. “On seria Espanya i on seria l’esquerra?”, hi afegia amb dramatisme en aquell míting del PSOE a Tenerife. Dos dies després de les eleccions, Sánchez i Pablo Iglesias firmaven l’acord que no van firmar durant vuit mesos i el 2020 un vicepresident espanyol passava a parlar per primera vegada de presos polítics i d’exiliats. Iglesias acudirà demà al seu últim Consell de Ministres i deixarà el govern per disputar Madrid a Isabel Díaz Ayuso, i, sense ell, ERC i Junts perden la veu aliada i empàtica amb el dolor de la repressió.

Si hi ha un consens entre diputats i senadors d’ERC i Junts, és que Iglesias és qui més lluny ha anat en l’esforç d’empatia amb el dolor causat per la repressió posterior a l’1 d’octubre del 2017, fins i tot al davant de les veus dels comuns. En plena precampanya, quan els comuns de Jéssica Albiach dibuixaven un retorn a l’eix esquerra-dreta, Iglesias va sorprendre amb la cruesa de les seves paraules sobre Carles Puigdemont en una entrevista a La Sexta. “Jo no comparteixo les idees ni els objectius polítics de Carles Puigdemont, però si Carles Puigdemont és a Brussel·les i s’ha fotut la vida enlaire per sempre, perquè s’ha fotut la vida enlaire per sempre, no és per haver robat a ningú, sinó per haver dut molt lluny les seves idees polítiques”, va dir el vicepresident segon del país on aquest exiliat no podria posar un peu sense ser detingut i diferenciant entre un exili i la fugida de Joan Carles I a Abu Dhabi.

Quan se li va demanar si considera Puigdemont un exiliat com els que creuaven la frontera per la Guerra Civil, Iglesias no es va arronsar: “Sí que el considero un exiliat; em sap molt greu si el que dic molesta.” L’afirmació va costar al vicepresident xocs al Consell de Ministres i haver de precisar –paradoxalment, forçat pel PP i Cs, que no avalen la memòria històrica– que no banalitza els antifranquistes. Però la frase –“s’ha fotut la vida enlaire per sempre”– és l’aproximació pública més empàtica del món de Podem, i ho va dir un vicepresident. De portes endins, fins ara era el més reivindicatiu amb la urgència de l’indult, i fins i tot per raó d’estat. “L’interès de l’Estat requereix que en aquests moments els líders independentistes presos puguin estar no només lliures, sinó representant la ciutadania que els ha votat”, va dir els dies previs a les eleccions catalanes del 14-F.

Si bé Iglesias ha arriscat tenint veu pròpia sobre el conflicte a partir de l’influx de Xavier Domènech des dels inicis de Podem, la futura vicepresidenta espanyola –ja no segona, sinó tercera– serà ara Yolanda Díaz, ministra de Treball amb carnet del PCE i amb un perfil pactista que ella vol protegir. En catorze mesos de legislatura, Díaz sempre ha estat la ministra de Podem més ben valorada, per haver conduït la patronal i els sindicats a firmar acords com ara el del salari mínim (SMI) i el dels ERTO, que han regalat a Sánchez pau social durant la pandèmia. Si fins ara no ha pres posició amb els presos més enllà d’apostar per la seva llibertat per “estabilitat”, Díaz –filla del sindicalista Suso Díaz, que va passar per la presó franquista– ja sap que serà la candidata de Podem i la rival de Sánchez per La Moncloa la tardor del 2023 –o bé el 2022, o abans, si hi ha una convocatòria anticipada– i la condició de presidenciable li resta tot incentiu d’arriscar precisament ara amb els presos i els exiliats.