El 18 de febrer del 1936, dos dies després de la victòria del Front d’Esquerres a les eleccions municipals, les amigues de la Miquela París la van animar perquè s’afegís amb elles a la manifestació que sortia de l’Ateneu Republicà, a la plaça Major de Banyoles, fins arribar a l’Ajuntament. Eren uns pocs metres, però la càmera del fotògraf Rafael Vilarrubias, que era el corresponsal de La Vanguardia, les va fotografiar quan passaven pel carrer Àngel Guimerà. La Miquela París surt a la segona fila, darrere les dues noies que aixequen les banderes davant la pancarta on es pot llegir “La gent d’ordre som nosaltres” i que s’han convertit, gràcies a l’objectiu i a la mirada del fotògraf Vilarrubias, en una de les imatges icòniques del final de la República a les comarques gironines. Si es mira el reportatge fotogràfic complet que va fer Vilarrubias d’aquella jornada històrica, que és digitalitzat a l’Inspai, al Centre de la Imatge de la Diputació de Girona, s’hi percep l’alegria popular; la dels banyolins concentrats escoltant els polítics dalt del balcó arran del triomf de les esquerres. La Miquela, que el febrer del 1936 tenia 14 anys, ajudava els pares que regentaven el bar de l’ateneu banyolí. La família s’hi havia traslladat de la Selva de Mar per portar el cafè i la Miquela s’enyorava del poble que havia deixat enrere. L’eufòria d’aquell dia la recorda, 85 anys després, asseguda al seu pis del carrer Hortes de Girona amb una memòria prodigiosa. Mira les fotos de Vilarrubias i hi identifica les amigues de Banyoles: “Són la Maria Mayolas. dels barbers del carrer Santa Maria, i la Margarita Prat.” Desconeix qui són les noies més grans, les que porten les banderes, la del somriure encomanadís i la que mira més tímidament a la càmera. L’historiador Jordi Galofré identifica la noia de l’esquerra: és la Maria Oliveras i Carreró, que durant la guerra va pertànyer a la Unió de Dones i el 1939 es va exiliar a França amb el marit, Josep Coll, dirigent dels agraris. Van viure a Prada.

A punt de fer cent anys, que celebrarà el 24 d’abril, la Miquela París recorda més les ballades i les festes que va viure com adolescent a l’ateneu que les converses polítiques. A Banyoles, explica, va ser feliç i va ser aquí on va començar a treballar de pantalonera a Ca l’Heras. Els diumenges anava a La Puda a menjar cansalada, res a veure amb el salat, sinó que són petites porcions de bescuit cobertes amb una glaça de merenga que se servien als hostes del balneari per esmorteir les olors de les aigües curatives. L’estany, però, feia respecte. “Ara no es pot dir res, quina diferència amb la República”, diu qui tenia deu anys el 1931. Recorda que el 14 d’abril li posaven la gorra frígia, símbol de llibertat, i 90 anys després, somiant la barretina republicana, retorna als seus deu anys i recita, de memòria, a la saleta del pis, un poema en honor a la República.

ç

ç